Beles

Beles va eixir de casa com solia fer cada matí. Anava molt espaiet, havia sigut una nit molt llarga. Estirats a terra encara estaven tots els cossos de la família. El fill major, Tresi, agarrat a una tela que embolcallava unes ferramentes estranyes. A l’altra part la resta de membres arrenglerats: sa mare, la tercera dona de Beles i la primera; la segona havia mort. Al voltant de les dones els menudets, la filla major i els altres un poc més separats. Per fi havien pogut dormir. La casa estava calenta, la llar havia estat encesa quasi tot el dia, havien estat portant llenya sense parar. Les cases dels costats havien fet igual. Ara, fora, estava tot blanc. Beles contemplava el paisatge seré que es confonia amb un cel blau, un blau intens, molt suau que feia pressentir un dia de sol molt fort. Somiava amb els animals de les llegendes que contaven els viatgers que li portaven el vi d’enllà la mar. El sol encara estava per sota de les muntanyes, però ja deixava mostrar la seua rojor. Un grup de vells s’havia reunit en el lloc de costum. Tenien unes pedres preparades que ara la neu els les havia cobertes. Cadascú portava la seua pell de borrego per a seure damunt de la freda pedra. Havien apartat la neu amb les mans i ara les tenien ertes. De tant en tant, les aproximaven a la boca juntes i llançaven l’alé fumejant que les escalfava.

D’una de les últimes cases va eixir esperant-se Gerri, que tenia encara a penes dotze anys, però era el cap de la família ja que el pare havia mort per culpa dels atacs d’un porc senglar ferit. Gerri era molt espavilat i va veure com Beles anava cap al grup de vells que estaven parlant sense parar. Sabia que no podia estar en aquella reunió, ja li agradaria. Què passava quan nevava? Les anteriors nevades son pare els havia portat la llenya que tenia guardada, com feien els altres, però ell no havia tingut temps i esta vegada en tenien poca. Als dotze anys no es pot fer tanta cosa. L’ajudava el seu germà Cardó que tenia un hivern i una primavera menys que ell.

Els vells sabien que des d’allà on debatien els assumptes importants, alguns jóvens pujaven discretament a la gran carrasca i, mig amagats entre les branques i les fulles, escoltaven les converses. Gerri també ho sabia, per això discretament, sense ser vist va pujar a l’arbre i va escoltar aquella conversa.

—Prompte arribaran els del carro amb vi d’enllà la mar —va dir Beles.

—Ja saps on t’han de fer l’escultura? —li va preguntar un dels vells.

—Hi ha uns escultors molt bons que podrien vindre a l’estiu, però primer hem de trobar la pedra. Els farà la primera entrega Tresi quan se’n vaja a buscar l’esperit del lleó.

—Ara el que hem de fer és buscar un lloc on acumular la neu, ens vindrà molt bé. El depòsit de l’any passat és la casa d’Ecles —va apuntar el vell principal, Matús, a qui tots respectaven sempre perquè era el que més sabia.

A poc a poc van començar a eixir tots de les cases. Tenien un pam i mig de neu davant de la porta i no era gens fàcil, però l’ambient era molt tranquil. No se sentien ni els teuladins, ni les blanques, ni les xennes, ni cap altre pardal. No feia gens de vent. El sol ja eixia per darrere de les serres i es preparava per a escalfar de valent la neu.

Gerri havia escoltat tota la conversa. Els vells havien dit coses que no es podia ni imaginar. Beles estava esperant una altra càrrega de vi de les que venien per mar. Ho havia dit un dels vells. Gerri sabia que quan li arribava una càrrega de vi, a Beles, aquell dia o per la nit feien una gran foguera i tots bevien, ballaven, cantaven i ho passaven molt bé. Què era una escultura? Per a què serviria? Tresi ha d’anar a buscar l’esperit del lleó!

La neu hauria fet que els portadors de la càrrega de vi es quedaren en algun lloc sense poder arribar. Tardaria uns dies a desfer-se. Mentrestant Gerri va buscar com va poder llenya seca i la va acumular en el bancal on ho solia fer son pare. Gràcies que tenien el rebost ple de menjar.

L’hivern havia arribat com tocava, amb totes les collites guardades, estaven premsant les olives i ja començaven a tindre oli. El llogaret estava preparat per a un altre llarg hivern. A casa de Beles no faltava el vi. Tenien per costum canviar el que ells feien pel d’altres llocs, també canviaven oli, ametles i blat per altres productes que ells no tenien. La verema havia anat molt bé, el raïm treia bon suc i havien fet molt bon vi.

El fill major de Beles, Tresi, era molt amic de Gerri, tenien la mateixa edat. La diferència era que el pare de Tresi era el senyor de totes aquelles terres. La família de Beles provenia del nord, son pare havia tingut una gran descendència sana i havia acumulat molta riquesa. Cadascun dels fills havia buscat un lloc ben protegit on portar els seus. La família de Gerri, en canvi, era d’aquella zona. Una família no tan llarga que havia patit moltes malalties i havia perdut molts membres per ferides de caça. Quan van arribar els de Beles, van començar a ocupar les millors cases del lloc. Feia ja moltes primaveres que vivien allí i a poc a poc hi havien arribat molts altres que vivien aïllats en aquella serra. El poble havia crescut molt per la fama de les festes i de l’ambient que s’hi vivia. Les cases eren molt sòlides, totes de pedra, i com que estaven tan alts era fàcil vigilar i previndre qualsevol atac. Per la plana transcorria un camí ample per on solien passar carros carregats que buscaven el camí de la mar.

La neu havia fet eixir alguns conills dels caus i ara eren més fàcils d’atrapar. Gerri i Tresi eren experts amb la fona. Sempre portaven una bosseta amb pedres ben redones per si de cas veien alguna presa.

—Gerri, quan arriben els hòmens del vi, me n’aniré amb ells de viatge —va dir Tresi, mentre estaven llevant neu per poder accedir al camí d’eixida del poble.

—Vols dir que ens deixaràs. Que no et passe com a Mesién que no va tornar mai.

—Mon pare vol que vaja a buscar l’esperit del lleó. Diu que vol que l’enterrem amb l’esperit d’un lleó. Recordes quan vam anar amb els hòmens a caçar per l’estiu a la cova de l’aigua? On comença el gran riu.

—Sí, —va respondre Gerri— quan vam passar la nit en els brulls, ton pare va contar aquella història meravellosa de l’animal més fort.

Un conill despistat va rebre, al costat de l’ull, una forta pedrada que havia eixit de la fona de Gerri. Tresi va eixir corrents a agarrar-lo. Després van anar a ajudar els veïns a acumular la neu on havien dit els vells. Així tindrien aigua per a molt de temps a la vora del poblat.

***

Havia arribat la primavera, ja no feia tant de fred i els ametlers començaven a traure aquelles fulles blanquinoses i rogenques que anunciaven el bon oratge. Beles, dies després de l’última nevada, havia rebut els hòmens amb la càrrega de vi d’enllà la mar. Les àmfores eren precioses, no tenien res a veure amb les que ells feien. Tots els del poble es preparaven per a la primera festa, les xiques que havien tingut la primera regla s’arreglaven per a la tallada de trenes. Les dones havien fet amb fang les olles que coïen en els forns on havien de posar la primera sang i les trenes que portaven en una olla a la cova de la fertilitat.

Gerri i Tresi havien eixit a caçar. Cadascun d’ells portava una llebre, dos guatles i tres perdius. Havien eixit de bon matí i tornaven ja quasi a boqueta de nit. Quan estaven prop del poble solien xiular de manera especial, així tots sabien que arribaven contents. Al sentir aquells xiulits, els més menuts els esperaven a la porta gran per a veure els animals que portaven penjant del cap. Quan acabaren les festes de la primavera, Tresi se n’havia d’anar amb els hòmens dels carros a buscar l’esperit del lleó.

Una de les xiques que preparava l’ofrena era Meningua, la germana de Tresi que tenia una primavera i un estiu menys que ell. Gerri no se la imaginava sense trenes, sempre l’havia coneguda així. Mirava les dones sense trenes, carregades de xiquets, i tractava d’imaginar-se Meningua, però no li resultava gens fàcil.

Tresi va arribar al poble suant i molt cansat. Mentre caçaven havia caigut en un barranc ple d’esbarzers i coscolles, portava tot el cos marcat per les punxes i per les branques que se li havien estacat. Una rabosa l’havia mossegat en el tou de la cama dreta. Quan el va veure sa mare va dir que el portaren dins la casa perquè no agafara fred. Eixa suor no li agradava gens. Gerri se’n va anar a sa casa i va deixar tota la caça perquè la seua família començara a preparar-la. Aquella nit tindrien un gran banquet per a sopar. Però estava preocupat per Tresi.

Van estar dos dies preparant la foguera entre tots, mentre Tresi dormia sense parar de suar. Cada vegada tenia la cara més blanca, l’havien tapat amb tres pells de borrego i una manta gran de llana que era la millor que tenia la família, la de Beles.

Dos dies després, quan va començar a fer-se fosc van acudir tots a la vora de la foguera, van començar a beure vi, a contar històries i a cantar. Gerri mirava Meningua i les altres xiques amb les seues últimes trenes. Beles les va posar enmig del rogle i amb un ganivet molt antic de sílex va tallar aquelles trenes que va depositar en cada una de les olles on les mares havien guardat el drap amb la primera sang. Les van acabar d’omplir de terra negra amb fulles de carrasca i les van tapar amb unes teles que teixien expressament per a cobrir les olles de la fertilitat.

La mare de Tresi, després de tapar l’olla de Meningua, va abandonar la foguera preocupada més pel fill que per la filla. La cerimònia va acabar amb més vi i la festa va pujar de to. Ja hi havia qui feia ritmes pegant amb pals en els troncs i en tambors de pell de conill. Els més jóvens ballaven. La resta els observava. Mentrestant el pobre Tresi moria en els braços de sa mare. El mos que tenia en el tou de la cama s’havia fet cada vegada més morat i negre, de manera que la cama se li havia unflat. Tal com els havia aconsellat el vell Matús, que era el que més herbes coneixia, havien fet un micapà de fulles de llorer bullides amb argila, però la unflor i la negror no baixava.

Ja estaven a punt els viatgers dels carros. Havien carregat les teles, l’oli i tot el que volia intercanviar Beles per poder aconseguir l’esperit del lleó. Però el seu fill no podia anar, l’havien d’enterrar. Els altres eren massa menuts, l’únic que demostrava tant de coratge era Gerri. Va anar a parlar amb la mare de Gerri i li va demanar que convencera el seu fill perquè se n’anara a buscar l’esperit del lleó. Ell, Beles, es faria càrrec d’aquella família. I així va ser com Gerri se’n va anar amb els hòmens dels carros sense deixar de pensar en Meningua, ara ja sense trenes.

***

Beles sabia que prop de la gran penya plana, allà en la vall, hi havia tres grans coves, molt bones terres i un riu d’on podrien traure bona cosa d’aigua. Tots els estius anaven uns dies al riu dels brulls, prop de la cova de l’aigua, però aquell estiu van anar a la cova de la penya plana. Quasi enmig de la vall que ells veien des del poble hi havia un turó no tan alt, però que també els protegiria. Sabien que els podrien atacar per a furtar-los totes les collites i sabien per altres poblats que havien sigut atacats que hi havia grans exèrcits molt ben armats, guerrers amb llances, que portaven espases de ferro, que tenien molts cavalls forts i carros amb catapultes que llançaven roques.

Van passar aquell estiu en una de les coves del turó prop de la penya plana. Semblava un bon lloc per a construir un poblat si el seu fora atacat. Van començar a portar algunes coses des del que tenien dalt de la muntanya.

Beles, al voltant d’una de les fogueres de l’estiu va tornar a contar la llegenda del lleó. Un animal tan fort i valent que era el que més manava de tots els animals. Un lleó que era capaç de saltar des d’una gran roca i atrapar qualsevol altre animal dels que ells consideraven els més veloços. Tots l’escoltaven embadalits, especialment Cardó que recordava mentrestant el seu germà Gerri, per a ell el més fort de tots els jóvens que coneixia. Ara el trobava a faltar, feia ja tres estius que no sabien res d’ell. Meningua ja tenia una xiqueta i vivia en una altra casa que havia construït son pare Beles al costat de la de la mare de Gerri. Així tenia les tres cases juntes. A més, havia afegit una altra casa d’una habitació on acumulaven totes les collites, el vi, el blat, el panís, l’oli, les pomes, les ametles i totes les altres coses que guardaven.

—Quan torne Gerri —va dir Beles— ens portarà l’esperit del lleó i si em muir vull que al costat d’on vam enterrar Tresi m’enterreu a mi. En la tomba heu de posar l’esperit del lleó que portaran Gerri i els hòmens dels carros. Així tots sabran que allí estic jo.

—El teu esperit es fondrà amb el del lleó i ens protegiràs com has fet fins ara, —va dir Matús— com a bon mestre de cerimònies que era.

Beles i Matús tenien una amistat que venia de molts anys, quan els dos encara vivien sota la tutela del pares en el poblat del nord. Beles era un home molt fort, havia aprés moltes coses allà on havia viscut, era molt hàbil preparant els ploms amb els quals feia bales per a les fones, puntes de fletxa i moltes altres coses. El que més li agradava era preparar el vi, del pare de son pare n’havia aprés la recepta i havia anat acumulant riqueses que li permetien comprar-ne d’altres llocs i comparar-lo amb el seu. Quan era jove un dels hòmens dels carros va contar que més enllà de la mar hi havia un animal que era molt fort, li deien el lleó, que era molt ràpid caçant i que on estava ell no anaven els altres animals caçadors. Aquella llegenda se li havia quedat gravada en el cap i no se li esborrava.

Una vegada passat l’estiu van tornar al poblat de dalt de la serra, però no tots. Unes quantes famílies es van quedar per a llaurar i preparar les terres dels voltants. L’estiu següent tornarien i a poc a poc traslladarien el poblat de dalt a baix. Meningua amb la xiqueta i Meres, la seua parella, van ser dels que es van quedar en el poblat de baix. Hi havia moltes coses a fer, molts terrenys per a preparar i cases per a construir. El lloc era molt bo. Estaven molt ben protegits pels barrancs i les coves eren molt fondes, podien amagar-se sense ser vistos pels que passaven pel camí d’enmig la vall. Les serres de darrere estaven plenes de barrancs molt profunds.

Sempre que podien baixaven alguna cosa, en el poblat tenien de tot, ferramentes per a treballar els metalls, espart per a fer cordes, aixàvegues per a portar coses en els animals, cabres i ovelles. Tenien els forns per a coure les olles, les gerres i els cànters. Ho tenien tot, però ho havien de baixar tot a poc a poc. Aquell hivern el passarien allí, però el pròxim ja el volien passar en el poble, en les tres coves grans i les poques cases que havien anat preparant.

—Que vénen, que vénen! Fugim tots! —era un dels xiquets del poble que havia vist la polseguera que alçava un grup de genets a cavall.

Van eixir tots com van poder, ja s’estava fent fosc i a poc a poc havien anat tots els veïns arrecerant-se en les cases. Aquell xiquet no havia ajudat son pare i per això l’havien castigat a quedar-se fora de casa. Gràcies a ell van poder eixir corrents i tots van pensar el mateix. Deixar-se caure serra avall a buscar el nou emplaçament de la penya plana on estava Meningua amb molts altres llauradors i pedrapiquers construint el poble nou. Alguns es van refugiar en la cova que hi havia davall del poblat.

Els genets a cavall van encendre unes torxes que duien en les mans en les brases de la foguera de la plaça i van cremar totes les teulades. Beles i alguns altres hòmens es van quedar a defendre les seues cases i van ser morts per aquells malànimes, de manera que no en va quedar cap viu. El poble va quedar destrossat i abandonat. Només es van poder emportar quatre coses. Tot el vi de Beles que van poder se’l van emportar els genets. Totes les altres coses de valor també. Gràcies que els xiquets i les dones es van poder amagar en les coves de la serra.

Tres dies després, quan van creure que ja se n’havien anat els genets, van baixar dones, xiquets, vells i els pocs hòmens que s’havien salvat al poble nou de la penya plana.

Anuncis

Pau a mort, amics!

Odi a mort, amics. Això és el que vull sentir? No! Una altra vegada sentim impotència. La impotència solitària de la indefensió. Sabem que tots a una podem, ho sabem. Per què no ho fem servir? Perquè tots no volem el mateix. És l’hora d’abandonar els EGO. És l’hora d’eixir tots junts i dir: NO! Amb lletres que criden ben fort, amb crits que apaguen les mentires. És hora d’abandonar les subtileses i focalitzar les forces en un punt, en un crit. Abandonem les lluites individuals i les col·lectives per a emprendre amb una forta embranzida el futur. Agost del 2017, dia 17. I ara què? Quin serà el pròxim? No ho sé, però ells canvien la història. De tants futurs possibles que teníem ens van marcant el que volen. I nosaltres? Per què no ens marquem el que volem? Tots a una, sí. És el moment de començar de nou, d’estar alerta, de deixar en mans dels que saben què és el que cal fer. Però que ho facen bé. És hora de canviar el món amb la música de les paraules. L’amor i l’estima pels altres, l’amor i l’estima per la vida, per la felicitat que busquem i que només trobem en certs moments. Ho torne a dir: què ens espera? Més incertesa? Més rancor, més odi, més divisions entre nosaltres. Fem cas dels nostres sentiments de pau, de benvolença. Fem cas de les nostres necessitats de compartir. Al cap i a la fi el que tenim no és res. Un segon, un camió, una furgoneta, una arma, un mal pensament… Evitem-los, que no siguen possibles. Que no càpien ni en els llocs més recòndits dels nostres cervells. Els nostres possibles futurs són nostres, han de ser els nostres. Desitgem tots el mateix: pau, fraternitat, comprensió, respecte, felicitat. Desitgem un món millor, ja! No serà fàcil, però cadascú hem de posar el nostre gra, la nostra aportació. Pau a mort, amics! Fins al desesper!

Les mentides

La veritat no necessita que la cregues. Està segura de si mateixa. Viu tant si la creus com si no. Les mentides necessiten que te les cregues o moren. Segurament demanen, es defensen i intenten convéncer-te perquè les cregues. Tin açò en compte quan la gent et parle.

El pouet de Sant Vicent

Conten que el pare Vicent va vindre a Bocairent a predicar l’any 1412. El dominic valencià anava per tots els pobles valencians predicant i els seus sermons es van fer molt famosos. Volia convertir tots els moros al cristianisme.
El dia que va arribar a Bocairent va entrar per darrere la vila. Aquell dia plovia a cànters i la pluja els havia agarrat pel camí que venia d’Ontinyent. Al principi plovia poc, però a mesura que avançaven cada vegada queia més i més aigua. El cel cada vegada estava més negre, de tant en tant un llamp il•luminava el poble. Els trons eren ensordidors.
El pare Vicent sempre anava acompanyat per alguna persona, eixe dia l’acompanyava un dels seus ajudants que prenia notes dels sermons i un xiquet que s’encarregava de les cavalleries. Portaven un rossí i una burreta carregada amb un poc de menjar, roba i altres pertinències personals necessàries en aquella època.
Quan van arribar per la zona dels Corrals van veure el poble de Bocairent tot damunt d’una penya immensa i els hàbits els portaven ja xopats, tan xopats que els dificultava caminar. Per a entrar a la vila hi havia un camí que baixava quasi al riu i un pontarró de fusta per on cabien quasi dos carros eixia a l’altre costat a l’altura d’on està el pouet de Sant Vicent.
El xiquet que l’acompanyava li va dir –pare Vicent, ja no puc més, tinc la roba tan xopada que el cos se’m gela. Amb l’aigua que queia no havien vist a ningú pel camí i pel poble tampoc es veia ni una ànima. Quan van travessar el pontarró van veure que hi havia una penya que feia com un abric. El pare Vicent els va dir –xiquets, posem-nos baix d’eixa penya i resguardem-nos d’esta pluja.
Allí baix, una vegada a cobert, van poder canviar-se la roba amb la que portaven en un bagul en la burra i el dominic va escórrer l’hàbit en un raconet. Quan va amainar i amb la roba neta van pujar al poble on el batle i dos beneficiats els van aposentar en una bona casa prop de l’església on no els va faltar de res.
El diumenge van acudir a la plaça de la Vila tots els moros de les alqueries i tots els cristians del poble i dels voltants. El pare estava tan content de l’acollida dels bocairentins que quan va acabar el sermó va dir –Ditxós aquell que tinga una motladeta a Bocairent que no morirà de mal temps.
Diuen que aquella fonteta no s’ha secat mai i atribuïxen a l’aigua propietats curatives i miraculoses. De fet, a mi, quan era molt xicotet recorde que se’m feien uns tels en els ulls i ho veia tot borrós. Ma mare va anar al pouet i amb l’aigua del naixement em va curar els ulls. Això va creure ella sempre.

LA BALADA DE LA ROSA I LA MARGARIDA

Al meu jardí
m’he trobat dos flors
en gran debat.
A una li plau l’amor;
a l’altra, el clam dels amants
li provoca gran dolor.

Ai que tinc espines,
li diu la rosa.
Ai que m’arranquen els pètals
li respon la margarida.

L’olor que feu
em fa patir
si no em torneu
la benaventurança.
Per què em porteu
en esta estança?
Deixeu-me llanguir
a poc a poc perd la vivor,
a poc a poc em seque.

Em vol? Sí, diu la margarida,
Em vol? Sí, un poc.
Em vol? Sí, molt.
Em vol? Sí, apassionadament.
Em vol? Sí, està boig per mi.

La margarida sense pètals
mira la rosa roja.
La rosa li torna la mirada.
Ai els amants que viuen en la incertesa!
Ai dels amors incerts que necessiten una rosa.
Per una i per l’altra morirà l’esperança.
Trist l’amant que espera,
desfullant un margarida.
Trista la rosa que no és entregada
com a penyora.

Homenatge a festers i capitans 2017

Molt bon dia a tots.

Moltes gràcies, Vicent, per haver-me donat esta oportunitat única en la vida de ser mantenidor en l’homenatge als capitans i als festers. Crec que no oblidaré mai la teua telefonada per a dir-m’ho. Després de dir-te que SÍ, quan et vaig penjar el telèfon vaig plorar, d’emoció.

L’homenatge als capitans i als festers és un dels actes més importants per als qui com a mi ens han buscat per parlar-los durant uns minuts de la festa de moros i cristians i de Bocairent. Tots els mantenidors i mantenidores dediquem el temps que ens permet la seua santa paciència per a parlar de la germanor festera, de la importància de la religiositat, de com són d’antigues les nostres festes, del nostre patró Sant Blai, de la història del nostre poble, de les nostres històries personals com a festers. En definitiva, de Bocairent i de les seues festes majors.

No seré jo qui valore què han dit els altres, tampoc seré qui valore el que jo els puga dir. Això ho faran vostés quan acabe, o quan ho puguen llegir l’any que ve en el programa de festes de 2018.

No faré un discurs massa llarg, qualsevol discurs és imperfecte i les imperfeccions s’han de servir en dosis xicotetes. Això no és meu, ho va dir Wislawa Szymborska, poetessa polonesa el dia que va acceptar el premi Nobel.

Ara vos recordaré com era un matí de fa 50 anys a Bocairent. Són les sis menys quart del matí, o els tres quarts. La costera del camp de futbol, l’antic assegador, hui avinguda Sant Joan de Ribera, va plena d’hòmens amunt i avall. Els de les cases de dalt van cap a les fàbriques de baix i els de les cases de baix van cap a les fàbriques de dalt. Se senten els sorolls d’alguna motet, una altra, una altra. No para de passar gent amunt i avall amb un paquet enrotllat amb paper de diari baix del braç. Porten l’esmorzar de les nou del matí. Entre els grups d’hòmens, alguna parella de xiques entre catorze i vint-i-tants anys. Un quart d’hora més tard, es repetix el mateix moviment, però ara de les fàbriques de dalt cap a les cases de baix i de les fàbriques de baix cap a les cases de dalt. Tot són hòmens que ixen de fer el tércio i que se’n van a dormir. Comença a clarejar el dia. Un parell d’hores més tard, cap a les 8, es repetix el moviment per la costera, ara hi ha grups de xiques més grans, molt alegres cap amunt i unes altres, també contentes, rient quasi a carcallades cap avall. Les motets, o hauria de dir els amotets, algun cotxe, algun camió que puja lentament i algun altre que baixa frenant amb el típic soroll de rodes rovellades. Són quasi les nou del matí, quadrilles de xiquets i xiquetes pugen la costera camí de l’escola. Al passar per les fàbriques que hi ha davant del quartel de la guàrdia civil l’olor de la borra, dels líquids oliosos amb que es preparaven les matèries. Se senten els ritmes dels telers xiquicloc, xiquicloc, xiquicloc, el ritme que ens porta a l’escola amb olor a goma d’esborrar, tinta xina de color blau, taules de fusta grisa, vella, plenes de nervis, com els nervis dels xiquets que les havien utilitzat des de feia trenta anys. Són les mateixes taules plenes de taques de tinta seca, esgardes on t’enganxaves el jersei de llana fet amb les agulles per ta mare o per t’auela. Fa olor a fum de les estufes encara de llenya. Són els últims anys, a poc a poc van entrant les de botelles de gas en les escoles més noves que s’estan construint enfront. Eixos són els meus records del poble. Els més importants per a mi. I ara vénen les festes.

La festa és molt important per a les persones. Els nostres avantpassats ho sabien molt bé. ¿Per què tenim unes festes com les que tenim? La veritat és que no ho sé. Miren: vivim en uns moments en què tot passa molt de pressa. Els que ja tenim més de 50 anys i venim de la mitat del segle passat hem vist com tot ha canviat. Fins i tot la festa. Quan nosaltres érem uns xiquets i els que havien nascut a principis del segle XX tenien uns 50 anys, com nosaltres ara. Aquells festers farien més o menys el que feien els festers del segle XIX, l’anterior. I la societat ja havia canviat, lentament. S’havien aconseguit triomfs socials importants i ser fester cada vegada era més fàcil. Ara és encara més fàcil. De fet, pràcticament tot el poble és fester, els que viuen ací i els que vivim fora. Dic tot açò perquè en l’homenatge als festers que fan 50 o 75 anys és d’una importància cabdal el temps que han sigut festers o el temps que els capitans li dediquen a les festes l’any d’alferes i l’any de capità.

Ser fester a Bocairent és viure tot l’any al voltant de la festa. Ja sé que això és un tòpic i una obvietat, però convé recordar-ho. I jo em pregunte ¿per què? Perquè les persones necessitem trencar, canviar les rutines diàries, setmanals, mensuals i anuals. La festa ens involucra de tal manera que passem l’any pensant si anem a sopar, si anem a desfilar, si eixirem el dia de l’entrada de… si m’he de comprar açò o allò. Són molts 50 anys, però més en són 75. Són moltes les hores que ha d’estar un capità o una capitana pensant i parlant sobre què faran amb els amics, amb la família i amb la resta de festers.

Ningú és més intel·ligent que cap altre perquè ningú sap si ha viscut dos vides. Però sí que sabem o si que saben els que com tots vostès han dedicat la vida a la festa i a la filà per què ho fem. Ser fester, de carxot, provisional, o dels bons és una manera de ser bocairentí. I ningú triem ni els pares ni el poble on naixem, però a poc a poc ens sentim orgullosos dels nostres pares i ¿què hem de dir de Bocairent? Ens sentim orgullosos a pesar de tot, perquè ací hem viscut els millors moments i, pot ser, els pitjors moments de les nostres vides.

Cada dia que passa hi ha moltes maneres diferents de ser festers, però sempre estan els que dediquen la seua vida a la filà, els que quan vas al maset allí estan, abans eren uns, ara són uns altres. Abans eren uns hòmens majors carregats d’experiència a qui els anàvem a preguntar, ¿com es fa això? o ¿com era allò quan vosté era jove? Ara som nosaltres els que sempre estem, els que anem als més jóvens a dir-los com han de fer les coses, però tot canvia molt de pressa, massa ràpid. M’agradaria poder-los preguntar a aquells hòmens que per a mi eren molt majors quan tenien l’edat que jo tinc ara, si ells també notaven que tot passava tan de pressa. Estic segur que sí.

Entenc que no hi ha res millor per a nosaltres que fruir de tot el que fem: ¡esta és la nostra paga! Perquè, ¿qui ens podrà fer veure què passarà després de nosaltres?

Per sort, afortunadament, arribes a una edat, quan ja passes dels 50 i dels 55 en què les coses ja no les veus igual com les veies. Ara t’abellix escoltar les coses que diuen els que no semblen importants. Anar al maset i que et conten coses sense importància, perquè la vida necessitem viure-la, disfrutar de cada moment perquè eixe moment ja no tornarà. En la festa ens passa igual. Ara entens quan anaves a la processó amb t’auela que tindria uns seixanta i pocs anys, en una mà el ciri, en l’altra la teua. Eixa foto que has vist tantes voltes, tu baixant per la barrera el dia de Sant Blai. T’auela amb aquella mirada perduda, buscant el mite, el sant que espera trobar en la mort, fent-li front a la mort sense dir-ho. Al cap i a la fi vivim per a morir i vivim combatent la mort, per això necessitem de la festa, necessitem dels mites i necessitem de les altres persones, de la família, dels amics, dels festers. Sense ells no som res.

Als capitans i a les capitanes vos dic, vosaltres sou estes festes el fester més important, el primer o la primera, no perdeu en cap moment les ganes de viure especialment cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. No tingueu por de fer allò que vos dicta el cor a cada moment, només així viureu plenament unes de les millors festes de la vostra vida. Que no vos preocupe fer qualsevol tonteria, desitgeu la festa.

En la festa ens preparem per a empatitzar amb els altres, de fet, les persones estem preparades per a això per a trencar les barreres de com senten els altres i posar-nos tots a una a sentir el mateix, ja siga amb els amics i amigues més pròxims, bé siga amb la resta de companys de filà, o bé amb altres festers d’altres filaes. Traslladem tot el que ens resulta difícil en una societat complexa com la nostra, amb diversitat d’opinions, de maneres de veure les coses, de voler-les organitzar d’una o altra manera, de patir indiferències, rebuigs, malestars i algun que altre menyspreu d’una manera senzilla, amb uns objectius molt clars i senzills estructurats en un ambient festiu que es repetix cada any i que aprenem de ben xicotets.

Desfilar i mirar és tot una mateixa cosa. El que desfila mira i vol veure les persones com el miren. I les persones que miren també se senten mirades i són capaces de rebre les mateixes sensacions que els que desfilen. De fet, ens passa com en tantes i tantes coses. Pensem en un partit de futbol, tots els que miren estan jugant el mateix baló que els jugadors. De fet, molts quan veuen un company en bona posició li criden al que porta la pilota «passa-la, no veus que aquell està lliure» o «xuta, xuta» com si ells mateixos la portaren. El mateix ens passa quan veiem desfilar, ens identifiquem amb uns o altres i el nostre cervell rep quasi les mateixes sensacions que els que desfilen.

La nostra festa, carregada de simbolisme, no pot oblidar que ha fornit diversos mites. La persona més atea sap que sant Blai és un símbol de religiositat que no compartix per conviccions, però al mateix temps el respecta, ja que al seu voltant es genera un clima de felicitat, un clima on els sabors o els olors del menjar i de la beguda dels dies de festa es barregen amb l’alegria dels rostres de la gent anant cap al maset, amb el sopar baix braç o no, embolcallats amb la manta o ben abrigats. Després la nit transcorrerà d’una manera o altra, acabarà bé o no. Però tot el que es viu al carrer és alegria, festa, germanor, somriures plans, somriures forçats, somriures suggerents, però al cap i a la fi somriures.

És per això que de vegades em pregunte ¿què passaria si no tinguérem les festes? En els més de 150 anys que sabem que es fan com encara les fem, només tres anys no es van fer. ¿Quantes vegades ho hem sentit dir? Les persones que ho van viure lamentaven que no es feren perquè no es podien fer. No estava la situació com per a fer festa. Per això els que vivim ara i no hem hagut de passar per cap situació com aquella guerra entre germans, podem renovar cada any la necessitat que tenim les persones d’estar amb els altres.

Només hi ha una cosa que em fa pena, molta pena, jo també sóc d’aquells que hem hagut d’anar-se’n del poble per qüestions d’estudis i treball, i quan véns veus ara un poble de vegades massa trist, els carrers massa buits, les cases envellint, com les persones. Algunes cases ja necessiten alguna cosa més que una bona restauració. Algunes ja són insalvables. I no cal anar al barri vell, els carrers per on passa la major part de la festa també tenen moltes cases que abans les has conegudes plenes d’alegria, de festers multicolors en els balcons i ara són fatxades mudes, grises o marrons, finestres i balcons tancats. I penses, ¡quina llàstima!

No sé què li falta al poble, vindran les festes un any més i els carrers es tornaran a omplir de festers, de música, de colors, d’olors, de sensacions, d’emocions. Vindrem tots aquells que vivim fora amb les nostres maletes de rodes on portem les il·lusions, les esperances, l’alegria de vindre al poble. I quan has de desfer el camí un cuc se t’apodera de l’estómac i deixes un poble ben viu que a poc a poc va morint i t’agarra pena. Una sensació que no abandones fins que et trobes a uns quants quilòmetres de distància. I et preguntes ¿com és possible això? En la vida tot són cicles, Bocairent va tindre, segurament una època de molta esplendor, una època de grans construccions com l’església actual del segle XVIII, però també va tindre molts bons moments a finals del XIX, es nota en les cases de l’època que són de bona planta i ahí estan veient passar els anys. Fins i tot en el segle XX ha viscut moments de creixement social i econòmic. Ahí tenim el pont de Sant Blai. ¿S’imaginen el poble sense el pont? Quan ha estat tancar temporalment ¿què passava? Pensen vostés que fa quasi setanta anys no estava i tampoc tenien els vehicles que tenim ara. Els que vivim ara som els fills d’eixa època i ens ho podem imaginar, però serà sempre això imaginació o un tancament temporal. Aquelles persones que van viure sense el pont són les que ens han ensenyat a viure la festa com la vivim i a ells els l’havien ensenyat com la vivien. Buscant l’alegria de sentir-se poble, de sentir-se junts i oblidar per uns dies totes les penes i els problemes que van aparellats amb el viure.

Per això precisament no hem de deixar de buscar l’alegria. Les festes són la millor manifestació que tenim els bocairentins de manifestar l’alegria. I això no té preu. No podem escatimar res per sentir-nos alegres, perquè la resta de persones se senten alegres.

Portem en les nostres cèl·lules les formes de l’ambient amb què ens hem criat, els ritus, les tradicions, el sentit de la vergonya, o el no sentit de la vergonya, la predisposició a implicar-nos més o menys, bé siga en l’organització, bé siga amb els més pròxims, bé siga en la representació com a capitans. Cada any nous capitans o capitanes, cada any noves persones, noves famílies més implicades i això ho veiem tots, els uns perquè són família, els altres perquè són amics i tota la resta perquè els veiem representant tot un grup.

Deixem-nos portar per l’alegria, per l’alegria de ser capitans o capitanes, per haver arribat als cinquanta o als setanta-cinc. Deixem-nos volar, perquè manifestar l’alegria és volar, és abandonar les pors, les ires, els rancors, les enveges, la hipocresia i la distància amb els altres. Quan estem alegres tots volen estar amb nosaltres, fins i tot els més pessimistes, perquè els optimistes sempre ho estan. I l’alegria ha d’arribar a una bona part del poble. L’alegria l’han de transmetre els capitans i capitanes als seus, als amics i a les amigues, a les famílies, a les filaes i al poble en general, perquè l’alegria es transmet, s’encomana més que un virus de grip. I així ha de ser.

Ací

Ací féiem mantes, fabricàvem cobertors;
ací fem festa, fabriquem emocions;
ací teníem fàbriques, organitzàvem revolucions;
ací tenim música, organitzem situacions;
ací féiem vins, arreplegàvem raïms;
ací forgem fe, arrepleguem il·lusions.

Llàgrimes, bromes, crits, emocions,
somriures, plors, abraços i besos,
tot això no ens costa res.

Quan se’n va una generació, ja en ve una altra.
Ja ho he deia fa més de 2300 anys
Salomó, el fill de David, rei de Jerusalem
en els versos de l’Eclesiastés.

I la terra es manté.

I dic jo: i la festa es manté.

Enguany és el 150 aniversari de la filà Terç de Suavos i per això els felicite, a la seua presidenta Laura i al seu capità Andreu que hui els representen ací.

I ara és el moment de reconéixer la trajectòria de Pepe i Joaquín que complixen 75 anys de festers, de Sixto, de José María, de Juan i de Salvador que enguany en fan 50.

I el moment de valorar la valentia dels capitans Maria José dels Espanyoletos, Miguel dels Granaders, Isabel dels Contrabandistes, Andreu dels Suavos, Ester dels Moros Vells, María José dels Marrocs, Lorena dels Moros Marins i Amparo dels Mosqueters.

Com han pogut comprovar enguany als Estudiants els ha faltat una persona que represente la capitania i se n’encarregarà la junta de la filà.

Així com de felicitar a Vicent Vañó per la merescudíssima medalla d’or de la Junta de Festes.

Vos desitge els millors moments, voldria que estes festes foren les més boniques que heu viscut mai. M’agradaria que quedara en el vostre record l’acte de hui, els moments intensos de les emocions. Heu plorat, clar que sí. Plorem d’alegria, plorem perquè ens emocionem i volem ser feliços. Ja vindran els moments no desitjats. Ara afrontem-los amb un SÍ. Un sí com el que li vaig dir a Vicent el dia que em va dir que anava a ser el mantenidor. I hui volia ser feliç amb tots vosaltres, amb la gent del meu poble, el que no vaig triar, però del qual em sent molt orgullós. I per allà on anem tots diem que som de Bocairent.

No ens pot faltar l’energia amb què diem els vítols a sant Blai i per això vos he escrit un conte que he titulat:

Un fester mig estranger

Va arribar a l’aeroport procedent de Düsseldorf, vivia a Leverkussen, a una mitja hora en cotxe. El tren que agafava cada dia tardava quinze minuts en comunicar les dos ciutats. En el mateix aeroport de València va llogar un cotxe per als quatre dies que pensava passar en el seu poble, Bocairent. Feia quinze anys que no anava a les festes, set de la mort de sa mare i deu de la de son pare. Només hi havia anat als enterros i un estiu que el van avisar els veïns que li havia entrat aigua en la casa i que seria convenient que pegara una miradeta.

Quan va arribar al poble, l’entrada ja feia hores que havia començat i en el pont el van desviar perquè hi entrara per la Canaleta, però a ell li convenia anar pel pont de Darrere la Vila per a tindre el cotxe més a prop de casa. Així que va girar en la rotonda del Regadiu i es va enfilar cap avall, cap a l’entrador dels Corrals. No sabia ni que havien posat una placa de direcció prohibida, però no podia fer cas. L’aparcament que havien fet estava atapeït de cotxes, no hi cabia ni una agulla. Impossible aparcar per allí, però no passava ningú, així que el va deixar quasi enmig del carrer i va pujar amb la maleta a casa. Va ser un moment, però quan va baixar va tindre bronca d’un cotxe que no podia passar i estava pitant sense parar, desesperat. Va haver de deixar el cotxe quasi en els Corrals en un lloc que no molestava i tornar a peu.

Ja havia notat que la casa estava molt gelada. Una casa tancada ja se sap, a més havia plogut molt les setmanes anterior. Tant que havien suspés la majoria dels desfiles previs. Al fons sentia la música de l’entrada quan passava pel Ravalet. Va obrir l’aixeta de pas de l’aigua i va connectar el calfador elèctric. Volia rentar-se les mans. Mentres es calfava un poc l’aigua faria foc. Gràcies que quedaven uns poquets troncs en la cova de l’última càrrega que li havien portat a sa mare. Però els mistos que hi havia en la biga de la llar no s’encenien i ell no portava ni mistos ni mistera. Va regirar els caixons de l’aparador, no n’hi havia, va mirar per la cuina, tampoc. No va trobar ni cap mistera ni cap caixeta de mistos en condicions per a poder encendre el foc. Dins de casa feia més fred que fora. Va obrir l’aixeta del lavabo i va començar a expulsar l’aigua amb més aire que líquid. De sobte, l’aixeta se’n va eixir de la rosca i va començar a omplir-se-li d’aigua. Va haver de tornar a tancar la general. ¡Quin fred que feia! ¿Ara què, com se les apanyaria en festes per a llavar-se la cara o dutxar-se?

Sa mare encara tenia una estufa d’aquelles d’infrarojos que posava dins del lavabo per a dutxar-se. La va connectar i va saltar l’automàtic. Les campanes anunciaven l’entrada de l’últim capità a la plaça i ja s’havia fet fosc. L’única llum que tenia era la del mòbil que prompte es quedaria sense bateria. ¡Però no se’n podia anar així! Va intentar unes quantes voltes tornar a connectar l’automàtic. No va haver manera. Va eixir al carrer a veure si hi havia algun veí a casa que el poguera ajudar. Res, estaven tots en l’entrada o les cases estaven tancades. No podia fer res.

Se’n va anar a la plaça a veure l’ambient i això era una altra cosa. Feia molt de fred, però notava la calor humana dels festers aglomerant-se. Allí, Jaume, es va trobar amb els amics de filà. Tots ben contents i alegres, quan els ho va contar no s’ho podien creure. En aquells moments no estaven en condicions d’ajudar-lo, així que aquella nit s’havia de quedar en casa d’algun d’ells i demà ja vorien. Va pujar amb ells a l’ofrena i després van anar al maset. Allí van decidir en quina casa es podia quedar. En la de Vicent no que tenia uns convidats. En la de Toni tampoc que tenia massa xiquets. En la de Blai, en la de Blai, però Blai es feia el sompo, com si no ho sentira.

—Blai, que es quede en ta casa. Vosaltres sou dos només i tens una habitació lliure, —va dir Vicent i tots van assentir.

A Blai no li feia gens de gràcia, ell i Jaume no s’havien entés massa bé quan anaven a escola. En el fons li tenia una certa enveja, però va haver d’acceptar. Així que aquella nit van continuar la festa fins que va ser hora de retirar-se, l’endemà volien anar a la diana. Blai i Jaume no van xarrar massa aquella nit, els dos eren molt reservats i encara es guardaven una miqueta de rancor.

L’endemà, de bon matí, Jaume va anar a casa a vestir-se. Va pujar a l’habitació dels pares, en l’armari rober va trobar el trage que li havia fet sa mare quan tenia 20 anys, va intentar posar-se’l. ¡Això li venia xicotet! ¿I les botes? Estaven per a netejar. Es va mirar a l’espill de l’armari. Darrere d’ell va veure el quadro que sa mare havia heretat de sa mare d’un sant Jaume muntat en un cavall blanc, en la dreta una espasa, en l’esquerra una bandera blanca amb una creu roja. Als peus dels cavalls uns moros fugien, uns altres queien per terra xafigats pels cascos dels cavalls. Era sant Jaume Matamoros. Com va poder es va acabar de vestir, es va enfilar les botes i se’n va anar. La diana estaria ja apunt d’acabar-se, així que directe al maset. Va passar el dia de Sant Blai amb els amics i la filà. Ell no era massa religiós, però aquella nit en la processó estava emocionat i els seus vítols ressonaven en la plaça i en l’església més forts que mai. S’acabava de separar de Gretel, la seua companya alemanya i els metges li havien dit que li quedaven uns pocs mesos de vida. Segurament ja no tornaria mai. No ho sabia ningú. ¿A qui li ho podia dir? Ja estava preparant-ho tot per al final. Havia d’arreglar els papers, les assegurances, la casa que tenia a Leverkussen, la dels pares i els comptes dels bancs. No sabia si dir-los-ho als amics. No li agradava gens que es preocuparen per ell. Al cap i a la fi, s’havia fet a ell mateix sense la necessita de ningú.

Es va quedar totes les nits a ca Blai, no van tindre més remei que parlar i una nit que van arribar els dos un poc pujadets de to, Jaume es va sincerar i li va contar tot el que li estava passant. Blai obria els ulls com a plats quan li ho contava. Això no era res comparat amb els problemes que tenia ell. El cor se li va encollir en un puny a mesura que li relatava com li havia anat tot. Blai no sabia què dir-li, però allí tenia un amic si el necessitava.

—Jaume, per a tot el que em necessites, ací em tens. Ja sé que tu eres poc creient, però demà anem i li posem un ciri al sant.

Es van acabar les festes i Jaume se’n va tornar a Alemanya. Havien sigut unes festes molt atropellades, poc disfrutades. Tot havia anat malament. Només una cosa havia anat bé, Blai es faria càrrec de tot el que tenia al poble. Van quedar que cada setmana es contarien com els anaven les coses. I així van passar tot l’any fins que van arribar les festes següents i els metges no s’ho creien, però Jaume havia superat aquells mesos crítics que li havien pronosticat. Tenia ganes de tornar a festes, tenia ganes de tornar al poble i esta vegada Blai li ho havia amanit tot. Va anar a sa casa amb el llanterner, l’electricista, va portar més llenya, una estufa per a l’habitació, li va comprar unes botes noves, va fer que li arreglaren el trage de fester. Ho va preparar tot perquè el seu amic quan vinguera no necessitara res. I així ho van fer. Aquell any va fer un sol que esclafia. Van passar unes festes fabuloses. ¿Què dic fabuloses? ¡Fantàstiques! Les millors festes de la seua vida, sí les millors, perquè als pocs mesos va arribar el fatídic final.

Diuen que quan estava en l’hospital les seues últimes paraules, que evidentment els metges alemanys no van entendre, van ser «Vítol al patró Sant Blai».

homenatge

Acte d’homenatge a capitans i festers de més de 50 i 75 anys.

Redolant, redolant

Aquell dia, el tio Costres em va contar un succeït de quan ell era un jove d’uns vint-i-tants anys. Segons va saber pels hòmens de la fàbrica on treballava, al poble durant uns quants anys les dones tenien un acord amb el retor, mossén Pere, per a confessar els pecats amorosos.

A mossén Pere no li va fer gens de gràcia el primer any que va arribar a aquell poble que en les confessions dels dies previs a la celebració de la Setmana Santa i de la Pasqua de Resurrecció moltes de les dones li confessaren els seus pecats amorosos extramatrimonials tan detalladament.

Això no pot ser —pensava per a si mateix— he de dir-los a estes dones, primer que això no està bé, i després, que no em poden contar amb tant de detall les relacions sexuals amb eixes paraules tan bastes com follar que em va dir la tia Maria, mamar el piu que em va dir la seua neboda o fer-li la mà que havia dit la cunyada de la primera. No pot ser, els he d’explicar com m’ho han de dir perquè jo ho entenga, les puga absoldre dels seus pecats i elles es queden satisfetes.

Mossén Pere era d’aquells hòmens que estava convençut que dels pecats del piu fins i tot Déu se’n riu, però les seues conviccions religioses eren tan fortes que no podia permetre que aquelles dones visqueren tan abocades al sexe i a les relacions sexuals extramaritals tan alegrement.

Era el dia del patró del poble quan totes les dones s’ajuntaven després de la missa major per a fer-se un xocolate en el bar de la plaça del poble. ¡Quin sermó més bonic havia fet eixe dia! Totes les dones estaven molt contentes. En el bar havien posat moltes taules llargues amb tapets de tela blanca, tovalloles blanques, molt de pa torrat i ensaïmades per damunt les taules, unes finíssimes tasses blanques grans, culleretes i platets a joc amb les tasses. Mossén Pere mirava el xicon del bar, el xicon el mirava de reüll vergonyosament, en un dels grups de xicones jóvens n’hi havia més d’una que mirava aquell jove amb la camisa blanca encara immaculada. El xicon no parava de traure perols fumejants d’aquell líquid espés d’on les dones s’omplien les tasses. El bar pareixia eixe dia el mercat dels dissabtes a l’hora en què la majoria de les dones del poble acudien a fer la compra més important de la setmana. Allò era pitjor que un galliner i era quasi impossible intercalar entre totes aquelles frases de paraules agudes i pujades de to qualsevol altra conversa.

Mossén Pere i el xicon sabien que eren els únics hòmens que hi havia en aquella zona del bar mig reservada. En la barra, uns quants hòmens prenien cafés i alguna copeta. En les taules de les finestres, hi havia alguns altres hòmens, els uns esmorzant, els altres llegint el periòdic amb una tassa de cafè i una copa de conyac.

—Xiques —va dir el retor– després de fer sonar amb la cullereta el got d’aigua que li havien portat per a després del xocolate— xiques, hui ací esteu quasi totes les dones del poble, és un dia molt important per a mi i estic molt orgullós de totes vosaltres. Sou molt bones cristianes i molt devotes. Persevereu així. El nostre senyor Jesucrist vos guiarà sempre pel bon camí. Encara que hi ha algunes cosetes que haurem de corregir.

Se’l notava eufòric entre tanta dona. Estava molt content d’aquell sermó sobre les llavors que cauen en terres fèrtils i les que no. Les més pròximes a ell es van quedar intrigades d’aquelles paraules. ¿A què venien ara? Es miraven als ulls com si en la nineta pogueren descobrir què volia dir que estava molt orgullós d’elles ¿Què havien de corregir? La resta van seguir amb les seues converses alegres, fent broma, sobretot de les coses que els passaven amb els hòmens a casa. Bé, amb els hòmens i amb els altres hòmens que no eren els seus.

La dona de l’alcalde, Felisa, era una de les que sempre es posava prop del retor. El tapet i les tovalloles havien perdut la blancor impol·luta i estaven plens de taques marrons de xocolate. La camisa del xicon també. Va ser aleshores quan mossén Pere va escoltar el grupet de dones de la dreta contant-se entre elles com havia ocorregut allò entre una d’elles i el fill del fuster que havia anat a arreglar-li la finestra.

—¡Ai, xiques! ¡Calleu! Jo no sé què va passar, però redolant, redolant, quan el xicon de Toni el fuster va baixar de l’escala vam acabar espatlant-nos en el llit.

Totes les altres van començar a riure. Mossén Pere tenia molt bona orella i també ho havia sentit bé. Va pensar que aquell eufemisme era el que necessitava, ja sé què faré, els diré a totes les dones que quan vinguen a confessar-se no em diguen eixes paraulotes ni siguen tan clares explicant-me què han fet. Que em diguen que redolant, redolant els ha passat això o allò i que s’han espatlat. Així ja en tindré prou i els podré donar l’absolució. He de recordar ací que aquell poble, assentat dalt d’un turó, era costerut per tots els costats.

I així va ser com va anar introduint en els seus sermons dominicals aquella frase de redolant, redolant… Unes vegades per a explicar als seus feligresos que allò no estava ben vist pel Nostre Senyor, unes altres vegades perquè totes les feligreses saberen que ell coneixia amb detall, per les confessions, tot el que succeïa en el poble entre els uns i les altres. Tot el poble sabia què volia dir redolant, redolant…

Però mossén Pere se’n va anar un dia, l’arquebisbat havia decidit donar-li una parròquia més important que aquella d’aquell poblet de muntanya allunyat dels grans nuclis urbans. Des de l’arquebisbat van enviar un jove retor, mig apardalat, que havia estat només en dos parròquies fins ara. Tenia molt poca experiència encara quan el van enviar a aquell poblet.

Havia fet l’entrada un diumenge en missa major, com Déu mana, l’església estava plena, havien posat cadires plegables per tots els laterals. Se’l veia orgullós i devanit en el seu primer dia. Quan va acabar la missa va conéixer la majoria de les dones del poble, totes volien besar-li la mà al nou retor, sobretot aquell home tan jove, tan ben plantat, això sí, un poc atabalat per tants afalacs femenins. Tot molt bé fins ara.

Ja no s’estilava dir-los als retors mossén i ell era simplement Josep, era encara tan jove que no calia donar-li cap tractament. Això sí, no deixava de ser el senyor retor en les confessions. La primera dona que es va confessar amb ell li va dir:

—Senyor retor, m’acuse que el dimecres redolant, redolant el xicon de la botiga i jo ens vam espatlar.

Després va estar contant-li altres pecats que havia fet, que si amb la veïna, que si amb la cosina, que si havia dit açò o allò altre. Josep, el retor, no va entendre res d’aquell redolant, redolant…

A continuació es va confessar Felisa, la dona de l’alcalde, entre tots els pecats que havia fet també havia redolat i s’havia espatlat amb el xicon de no sé qui, després van vindre moltes més feligreses. Totes no, però moltes d’elles també s’havien espatlat redolant, redolant amb un o altre. A totes les dones els havia donat l’absolució i com que no entenia aquell pecat, les penitències que els posava eren molt lleugeres. Va ser el comentari de totes les dones i xiques del poble. ¡Que bon xicot que era aquell Josep! No els posava penitències tan fortes com les de mossén Pere. Amb tres avemaries ja en tenien prou.

Josep tenia aquell dia una reunió amb els regidors de l’ajuntament i amb l’alcalde. Quan van acabar la reunió no s’ho va poder aguantar. Ja feia alguns mesos que estava al poble i sempre hi havia més d’un dissabte que alguna veïna s’havia espatlat redolant, redolant. Clar, com que el poble era tan costerut, segurament s’esvaraven i queien fent-se mal. ¿Per què li ho contaven a ell i no a l’alcalde? Eixa pregunta no parava de rebotar-li entre pensament i pensament. Hui era el dia, li ho diria a l’alcalde i així que feren alguna cosa, que posaren baranes o agafadors per a les mans en aquells carrers tan costeruts. Josep era un home molt observador i s’havia fixat en això.

—Mire, senyor alcalde, una cosa li volia dir. Crec que el poble necessita que posen baranes i agafadors en els carrers perquè moltes de les dones s’espatlen redolant. No sé perquè m’ho diuen a mi en secret de confessió, perquè a qui li ho haurien de dir és a vostés, als regidors de l’ajuntament.

En aquell moment, l’alcalde i els regidors van esclatar a riure amb fortes carcallades. Josep es va posar roig com una tomaca. ¿Què hauria dit ell que fóra tan graciós?

—No sé per què es riu tant, senyor alcalde, la seua dona i la seua filla són de les que més s’han espatlat redolant, redolant…

En aquell moment es va fer un silenci sepulcral. I no calen més eufemismes perquè m’entengueu. El tio Costres em va dir que se n’anava a fer de ventre, que pensar en el xocolate li havia remogut els budells.

© Vicent Satorres Calabuig