El cresol de Quica

Miquel havia eixit del Mirador a les cinc del matí per a anar a podar les oliveres que tenien els amos prop del mas de Maçanet. Vicent, que vivia en Maçanet, baixava amb un burret pel camí a treballar en l’olivar que havia comprat son pare en la Marjal. Se saludaren amb un simple gest de cap i un Au! que concentrava moltes coses compartides. Miquel sabia que a Vicent li agradava la seua germana Quica, que era cinc anys més xicoteta que ells. Feia temps que ho havia notat, però el caràcter tancat i poc xarrador de Vicent mantenia en secret aquell desig. Miquel i Vicent eren amics des que la família del primer es va instal·lar en el Mirador, al poc de nàixer Quica. Des de ben xicotets, les nits ben fosques, l’un i l’altre deixaven en la finestra més alta un cresol per a comunicar-se. Aquella amistat havia anat quallant cada vegada més des que baixaven al poble les vesprades de les festes d’estiu i tornaven de nit fosca xarrant pel camí. Eixe Au! de bon dia concentrava la conversa de la nit anterior, no necessitaven dir-se res més.

Quan tornaven del poble, tenien per costum fer un cigarro en aplegar a l’ermita de Sant Antoni, abans que se separaren els camins cap als seus respectius masos. Vicent xarrava poc, però Miquel pels colzes.

—¿Què t’han paregut les coses que conta el tio Julián? —va dir Miquel.

—Home, què vols que et diga, —va contestar Vicent.

—¿Que què vols que et diga? D’ací a poc ens cridaran a quintes, hi ha guerra al Marroc. Encara recorde aquell mes de novembre quan es va acabar la guerra d’Europa que ens contava en el casino el que havia viscut en la de Cuba. A mi em fascina quan parla de les coses que va vore, de la por que tenia i com eixa mateixa por l’encenia per dins i el feia atacar cos a cos.

—Però, segons ell, no va matar mai ningú.

—Sí, sí, i això que tot un carliste com ell parla molt bé del general Weyler, que quan va estar ací va guanyar a Santés amb menos de mil hòmens i només cent cavalls. I això que Santés tenia més de quatre-cents cavalls i tres batallons amb més de sis mil soldats. Una bala només va fer que perderen els carlistes. ¡Una bala només! Això sí, en el pit de Santés, que va fer que els soldats de Weyler isqueren disparats cap a aquells hòmens a cavall que estaven desconcertats.

—És curiós, però el tio Julián té ben considerat Weyler perquè a Cuba era el seu general.

—Mira, Vicent, a mi no em fa gens de por ser soldat. Ja m’agradaria a mi algun dia poder contar experiències com les del tio Julián en el casino. Eixe home sempre que conta alguna cosa fa rogle. L’estratègia és molt important, però en esta vida passen coses perquè han de passar. Si eixa bala que va pegar en el pit de Santés haguera passat de llarg, no sé què podria haver passat, perquè Santés volia arribar a València com fora i els seus soldats estaven entusiasmats. Ben menjats, ben vestits i ben formats, a poc a poc s’anaven envalentonant.

—Miquel, acaba’t el cigarro que demà vull llaurar l’olivaret de la Marjal i hui s’ha fet tard.

La lluna en minva es deixava vore per dalt de la penya la Blasca. Aquella nit, Miquel no va encendre el cresol, Vicent sí. Quica, que sabia el secret dels cresols, quan va sentir entrar el seu germà va pujar al terrat i el va deixar encés en la finestra. Amb eixe gest contestava a Vicent que el seu germà havia arribat a casa. Era una manera també de dir-li que estava interessada per ell, sabia que prompte se n’aniria a fer de soldat i estaria uns anys sense vore’l. En l’última fira de Sant Antoni, Vicent i Quica van poder parlar i ella li va dir que havia vist els cresols i sabia perquè ho feien.

Aquell any, per les vesprades, pujava al mas del Mirador el fill del tio Fera. Un xicot fadrí que ja tenia vora quaranta anys. La coixera l’havia apartat dels treballs de camp i ensenyava a llegir i a escriure pels masos. Anava sempre damunt d’una burreta i es guanyava unes pessetes fent de mestre particular. En el Mirador, Miquel ja sabia escriure, però les germanes: Quica, Magdalena, Pepa i Dolores aprenien a poc a poc a entendre aquelles taques de formigues en periòdics vells que Fera fill portava en una cartera de cuiro, a més d’un exemplar de Cuadernos para lectura de Cardenera i Avendaño. Un llibre que les fascinava perquè en la portada hi havia un àngel amb ales. De fet, Fera era per a elles com un àngel que les ensenyava a llegir amb aquelles històries fantàstiques i amb les dels periòdics vells que treia doblats de la cartera. Un misteri que els seus pares no entenien, com podien saber què posava en eixos papers que ells eren incapaços de desxifrar. A Quica li agradaven molt els contes, però tenia més interés d’aprendre a escriure perquè sabia que Miquel prompte se n’aniria i s’haurien d’escriure. I també volia poder escriure-li a Vicent, amb qui quasi tenien formalitzat un pacte que els portaria a l’altar.

Fera també havia ensenyat a llegir i a escriure a Miquel i a Vicent. De fet, els dos aprengueren junts a la vora del foc de Maçanet amb els mateixos llibres que ara treia per a les xiques. Prompte o tard se n’anirien una temporada llarga. Saber escriure era molt important per a no necessitar cap intermediari que no saps mai si t’enganya. Els que saben de lletra saben com dir mentires perquè pareguen veritats.

***

Per fi va arribar el dia, Vicent i Miquel se n’anaven a València. Van pujar al tren en l’estació de Bocairent i en la d’Agres van canviar al que els portava a València. Maria, una cosina de Vicent, que vivia en la Penya vella va anar a dir-li adéu al seu cosí i a Miquel, de fet Miquel i ella ja s’havien dit alguna cosa, però no s’atrevien a res més. A Maria l’acompanyava Quica, la germana de Miquel, que ja festejava amb Vicent el de Maçanet, ja ho sabien tots els masos de la contornada i la gent del poble. Tal vegada qui acompanya qui era al revés. Maria s’havia buscat una excusa per acompanyar Quica, es coneixien molt bé de les Pastores i de les fires de Sant Antoni. I ja sabien que anaven a ser cosines. Maria no sabia llegir, però Quica li va prometre que li llegiria les cartes de Miquel. A veure si posava alguna cosa per a ella.

Aquell dia se n’anaven cinc jóvens més del poble, dos més vivien en masos com ells. Tots prims com uns abadejos, amb els caps coberts per gorres i rapats al zero, tots amb espardenyes blanques menys un que portava unes bones sabates heretades de son pare, també era l’únic amb bigot, un bigotot dels que s’estilaven amb les puntes ben enrotllades. No es coneixien massa, però les mirades ho deien tot. Els rostres reflectien la por a la incertesa, a no saber on anaven. De fet, coneixien pam a pam els voltants del poble. Miquel i Vicent eren experts en el Pla, en el Posolo, en la serra que anava fins al Vinalopó. Coneixien tots els racons, les catxaperes de tots els conills, on s’amagaven les raboses, d’on volaven els turcassos, les perdius i les guatles. Coneixien les codolles de la serra on bevien tots els animals i sabien què havien de fer a cada moment perquè els bancals que portaven els donaren els millors fruits. Sabien totes les caigudes del sol, una mirada al cel de bon matí els donava senyals suficients per a tot el dia, però clar això era en el seu terreny, en el seu poble. Ara cadascun d’ells anava cap a un destí. el pitjor era el de Miquel, li havia tocat Melilla i allí sabien que hi havia guerra, la resta dels destins de la península no tenien problemes, de moment, però el de Melilla era un risc. Les notícies que arribaven al poble eren sempre d’enfrontaments entre els soldats que el govern tenia en aquella zona muntanyosa del Rif i les tribus rifenyes que no els feia gens de gràcia aquell protectorat espanyol que s’emportava el millor de les seues mines.

En el vagó del tren on anaven els set jóvens bocairentins, en l’estació de Xàtiva, va entrar un home d’uns cinquanta anys, ben vestit i amb un rellotge de cadena d’or en la butxaca del jupetí. Portava unes sabates lluentes, un barret de feltre marró amb una cinta negra. En una mà portava un periòdic i en l’altra un maletí de pell. Va saludar els espantats quintos, portaven escrit en el front que se n’anaven a complir amb l’exèrcit. Els va somriure per empatitzar amb ells. Miquel era l’únic que xarrava, de fet no havia parat de contar històries del tio Julián en el vagó. Estava fascinat per aquell home que coneixia totes les misèries de la guerra de Cuba, com morien per les ferides de bala, de baioneta, com havia vist ofegar-se companys i amics en els seus propis vòmits sense poder fer res per ells. No oblidava les imatges de cossos destrossats, bruts de sang. Les estratègies que utilitzaven en el cos a cos, les emboscades que els feien els natius. Ells no coneixien massa bé el terreny i aquells s’amagaven com els gats en qualsevol racó i els atacaven per sorpresa. Havien de tindre fe cega en els seus superiors, però alguns, segons el tio Julián, no sabien ni on tenien la mà dreta. Tot ho arreglaven a crits i enviant carn de canó per davant. Ell diu que va tindre molta sort i va poder tornar el 5 de març de 1898 en el vapor Colón, amb unes imatges que no oblidaria en tota la vida. Després van saber que no era veritat que tornara en aquell vapor, ningú sap com va tornar. El fet que sabera llegir i escriure li va servir per a crear-se un cert prestigi entre els companys i els superiors. Els companys li demanaven que els escriguera cartes a la família i a les nóvies. Se sabia tots els defectes dels companys, les seues febleses. De fet, els més valents eren els que més secrets li contaven. Les mares i les nóvies els feien més por que els enemics. De vegades escriure una carta d’un d’aquells herois de pa i calbot costava més que un informe dels que li demanaven els superiors. Es posaven a titubejar, volien dir una cosa i no la deien, en deien una altra i es desdeien. Mentres que quan un capità, un comandant o un coronel, li dictaven un informe, aquells ho tenien tot molt clar i anava tot seguit. Miquel estava contant tot això quan l’home del barret es va encendre un bon havà i digué que coneixia eixe tal Julián, que ell era el metge del seu batalló.

—Tot això que vos ha dit de com morien els nostres companys és veritat, però ací estem ell i jo per a contar-ho. Jo no sé quan va tornar ell i no l’he tornat a vore, no sabia ni que havia tornat a Bocairent. De fet, quan me’n vaig vindre a ell el van donar per perdut. En les guerres en moren molts, però també desapareixen soldats misteriosament.

—¿És veritat que molts morien per malalties rares? –li va preguntar Miquel.

—Sí, sí, els metges ja ho déiem. Una guerra fora del teu país és molt perillosa. A Cuba feia molta calor, les malalties s’encomanaven ràpidament. Menjàvem malament, dormíem poc, estàvem sempre bruts. Això era un desgavell. Ara els exèrcits, com el de Melilla, estan més cuidats i mengen millor.

—Home, m’alegra que em diga això. Jo vaig a Melilla, ¿sap?

—Ja ho voràs, allí et tractaran bé. Tinc amics militars per allí que em conten coses molt bones. El comandant general Silvestre és molt llest i un gran estratega. Em parlen molt bé d’ell.

***

Quica estava pastant pa per a tota la setmana, mentres les seues germanes desfeien panís en l’entrada del mas. Tenien la porta oberta des d’on veien Banyeres, les cases del Poblet, el Pla, la Talaia, el Cabeço, les Sénies, els Olms, la Banyesa, el Renocar i Maçanet. A Quica només li interessava Maçanet, sabia que allí estava Vicent, havia tornat al poble perquè son pare havia aconseguit que el tragueren de la quinta. Les amistats i els diners encara servien per a això, el que no va poder evitar és que anara a València a presentar-se en el seu destí, però només va estar uns dies i se’n va tornar a casa. Un home viudo com ell no es podia permetre que l’únic fill que quedava a casa estiguera dos anys fora. ¿Qui havia de llaurar? ¿Qui s’encarregaria d’escombrar? ¿Qui havia de fer les olives, les ametles, segar el blat, el panís i tot el que tenien sembrat? Ell només es preocupava d’un xicotet hort que tenien a la vora del mas. I encara li quedava un fill i una filla per casar, els tres majors ja els havia casat. I ben casats.

Quica i Vicent encenien cada dia el cresol en la finestra. Per les nits les seues llums s’estimaven.

Cap a migdia el carter va arribar amb la bicicleta. Ell sabia que sempre portava bones notícies, quasi tots els mesos els feia una o dos visites. Quica tenia bona orella i sentia el soroll de la cadena rovellada de la bicicleta del carter abans que girara per la revolta de la Talaia. De fet, l’únic soroll que se sentia dins del mas era la xiuladissa dels teulats, els cants dels nyics i de les cagarneres, de tant en tant alguna gralla i algun rossinyol. Tots estaven ben alimentats pels voltants dels masos i pels camps del pla de la Marjal.

—¡Bon dia, Quiqueta!

—¡Bon dia, Pepet! Entra i pren-te un got d’aigua fresca. Hui vens molt acalorat.

Pepet li va donar la carta, però aquella era diferent. No era de Miquel, tampoc posava que era per a ella. Esta vegada posava simplement: Familiares de Miguel Jordá Pascual, Masía del Mirador, Partida del Pla de la Marjal, Bocairente. Li havia portat tantes cartes de Miquel que sense obrir-les Pepet ja sabia què els deia. La veritat és que quan Quica obria les cartes, ell estava allí, descansant del camí, després de passar per un bon grapat de llocs des que eixia de bon matí de l’oficina de correus. Algunes vegades portava emocions, unes altres portava problemes sense solució. Coneixia la reacció de sa mare, que tota despentinada eixia a la porta quan l’avisaven que Pepet s’enfilava pel camí del mas. Aquell dia, el pare estava llaurant i no pensava tornar fins que es fera fosc, de fet Dolores, la més xicoteta, li havia de portar el dinar perquè no deixara de llaurar. Venia pluja i un bon llaurador ho olora, aquell dia havia de llaurar un parell de bancals grans que li faltaven i no podia perdre temps anant i tornant a casa.

Sí, a Miquel l’havien enviat al Règiment Alcàntara de cavalleria on va estar aprenent a ser un bon militar a les órdens del tinent coronel Primo de Rivera. Era bo cuidant els animals i va aprendre valors, disciplina i uns ideals que no eren els seus. La psicologia d’un soldat de quinta és molt diferent a la d’un legionari, i encara més a la d’un regular. El tracte, la instrucció, l’educació moral han de ser molt diferents. No és igual l’essència d’un jove tret obligatòriament de la llar que la d’un aventurer, o que la dels hòmens que busquen fer carrera militar.

El comandant general de Melilla era Manuel Fernández Silvestre, tots el coneixien per Silvestre. S’havia entossudit a avançar cap Alhucema, sotmetent totes les tribus que trobava pel seu camí a base de mà dura i de fer-se respectar. El problema va començar quan es va fer difícil poder abastir d’aigua els blocaos (unes xicotetes fortificacions que anaven deixant). Els rifenys, comandats per un tal Abd el-Krim van atacar les posicions de les tropes i va començar a generar el caos. El Regiment d’Alcàntara va iniciar les seues actuacions per a cobrir la retirada de més de cinc mil soldats després del desastre de la batalla d’Annual. En aquella acció, dels cinc-cents vint-i-quatre soldats de segona que tenia el regiment, quatre-cents tres van resultar morts i cinquanta-tres presoners.

Ja era fosc, el pare, sense haver dinat, va entrar amb el matxo cap al corral que estava a la part de darrere de la casa. En el racó de la llar, sense foc, estaven les quatre germanes. La imatge era impactant, fins i tot el matxo va fer unes passes rares quan les va vore les quatre envoltades a la mare. La mare enmig, Quica a la dreta, Magdalena a l’esquerra, Dolores damunt de Quica i Pepa damunt de Magdalena. Els braços de la mare tractaven de protegir les quatre germanes. Totes tenien els ulls rojos i la cara desencaixada, no havien escudellat ni el dinar.

En la finestra estava el cresol de Quica, ara per a fer llum al seu germà, perquè el seu esperit trobara el mas des d’on estiguera.

Viatge a Ítaca

Quan comences el viatge cap a Ítaca,
has de demanar que el camí siga llarg,
ple d’aventures, ple d’experiències.
No et preocupes dels lestrígons,
ni dels cíclops, ni de l’enutjat Posidó,
són éssers que en el camí no et trobaràs,
si el pensament se’t manté alt, si una selecta
emoció et toca l’esperit i el cos.
Ni els lestrígons, ni els cíclops,
ni el ferotge Posidó, te’ls toparàs
si no els portes amb tu dins la teua ànima,
si no és la teua ànima qui te’ls posa davant.

Has de demanar que el camí siga llarg.
Que siguen moltes les matinades d’estiu
que, ¡amb quin plaer, amb quin goig!
entraràs en un port que mai has vist.
Detín-te en els mercats de Fenícia
i adquirix les meravelloses mercaderies,
corals i nacres, ambres i ébens
i tot tipus de delicats perfums,
tanta abundor com pugues de perfums delicats.
Ves a ciutats d’Egipte, a totes,
a aprendre i per a aprendre dels savis.

Tin sempre la idea d’Ítaca en ment.
El teu destí és arribar-hi.
Però no forces gens la travessia.
És millor que dure molts anys
i que sigues vell quan arribes a l’illa,
enriquit amb tot el que has guanyat en el camí,
sense esperar que Ítaca t’haja de donar riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries iniciat el camí.
Res més té per a oferir-te.

I si la trobes pobra, Ítaca no t’ha enganyat.
Savi com t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs comprés què signifiquen les Ítaques.

                                                                        Kavafis

Les panderoles

¿Què és açò? Li vaig preguntar al cambrer. El paper no em permet gesticular, no em veieu la cara que li vaig fer. Ell va somriure burleta i fent-se el desmenjat em va dir que aquell era el plat que havia demanat. Tots els altres comensals es van fixar en el meu gest. Vaig alçar la veu tant que tots es van fixar en mi. Però el més important no era què havia dit. El que els havia calat era la cara que vaig fer i el plat que m’havien posat davant. No vos ho imaginaríeu mai. Allò era espectacular, semblava que aquelles figuretes estranyes anaven a començar una dansa del ventre. Faltava la música. Mai havia vist una quantitat de colors tan extravagants com aquells en uns animalons que semblaven eixits d’un conte de fades per a xiquets. Una espècie de ceba ratllada, molt fina, una mica rosada i a vegades socarrada els acompanyava. Semblava un escenari d’una cantant de rock amb unes belles dames esveltes i fines. ¡I Això m’ho havia de menjar! Un nuc va pujar des del meu estómac i volia eixir per la gola. Vaig tragar saliva. Vaig maleir el costum de demanar sempre aquell plat que tenia un nom més suggerent. I, ¿com m’ho havia de menjar? El cambrer i tots els altres em miraven. ¿En un restaurant que es deia Bocamolls a cor seguit i d’un plat que s’anomenava Esperances sucoses banyades amb boires selàcies, què podies esperar? Doncs això, no que em tragueren aquelles ballarines quasi vives, amb el cap estirat. Figuretes de colors tan diversos que sorprengueren tots els assistents al 33 Congrés de neurocientífics que ens havia reunit en un dels millors restaurants del país. ¡No, això mai! L’olor que feien em recordava els millors aromes de la meua infantesa, aquells menjars de ca l’àvia fets a foc tranquil, com era ella. Vaig agafar la forqueta en la mà esquerra, el gavinet en la dreta. És clar que sóc dretà. Vaig tallar el cap d’una de les ballarines i me’l vaig posar a la boca. Els ulls se’m van tancar, el nas mirava cap a la làmpara del sostre de fusta. Vaig fer un gest amb el cap d’aprovació, de dalt cap a baix. I un altre de dreta a esquerra. Les emes eixien de la meua boca tancada que no deixava compartir aquell sabor i les aletes del nas se m’obrien per a respirar-ne la flaire. El cambrer seguia al meu costat i em va assenyalar les panderoles. Sí, les panderoles, en aquell restaurant havien condimentat unes panderoles que cuidaven com unes reines però que oferien una infinitat de sabors que una vegada posats davant del comensal buscaven en els seus records els més agradables. Encara estaven vives quan te les servien i al poc morien infectades pel sabor que t’arribava al paladar com els que havies assaborit en la teua infantesa. Un dels últims avanços científics en l’art culinari.

Què puc fer?

Fàcil, molt fàcil
ignorar la ignorància
atacar la ignomínia
facilitar la bellesa
cultivar la paraula.

Què podem fer?
Esperar amb paciència
tots no són iguals
el temps és la cosa més sàvia.
Sentir-nos impotents
quan una rosa perd els pètals
quan l’aigua no rega l’ànima.
Sentir-nos incapaços no ens ajuda.
Nosaltres podem si volem.

Ensenyar a pescar
i cada u que pesque el coneixement necessari.
Ensenyar a estimar
i a donar-ho tot o quasi tot pels teus.
Ara que ens han enganyat fent-nos creure que tot anava bé.
Ara que ens han fet creure que ens havien enganyat.
Ara que ens han anat enganyant perquè creguérem que tot estava bé.
¿Quan tornarem a veure els avanços que ens pertoquen?
¿Quan avançarem cap a una societat més justa?
¿Quan eixírem de la situació a què ens han abocat?

Gerri

Veig la lluna damunt de mi, clara, plena, lluminosa, esplendent. Estarà Meningua mirant-la també? Ai, quines ganes tinc de veure-la, tinc moltes ganes de tornar-los a veure i contar-los tot el que he vist. Porte tres primaveres fora. Què hi haurà passat? Com hauran sigut els hiverns? I els estius? Espere arribar sencer. Mesién no va tornar mai, com tants altres. I no sabem què els va passar. Però ara entenc per què. Des que vaig eixir del poble m’ha passat de tot. Esta nit estarem quasi en la costa, però ja fa quatre dies que naveguem. Els dies en la mar es fan eterns, només veus que cel i aigua. Els barquers són grans experts en el maneig de la vela. Coneixen tots els vents de la mar. Com diuen ells, esta immensa mar és sa mare. No fan altra cosa. Carreguen la barca en un port, la descarreguen en un altre i la tornen a carregar. Porten encàrrecs d’ací cap allà. Han estat sobretot en terres gregues i romanes, però també han anat a parar a terres africanes. Per la nit es guien per les estreles i durant el dia pel sol. Els dies que hi ha núvols no embarquen. Si canvia l’oratge i el cel es cobrix és quan vénen els problemes. En el viatge d’anada vam passar dos dies amb el cel cobert i una boira espessa ens impedia veure-hi res. És per això que vam atracar la barca en un port més al sud. Vaig haver de caminar molts dies cap al nord en busca de la ciutat gran. Tots els viatgers parlen d’una gran ciutat amb edificis molt alts, pedres molt ben treballades i persones expertes a donar forma a metalls, pedres i cristalls. També diuen que hi fan unes teles molt fines. Una ciutat on la gent viu de manera ordenada, on hi ha guerrers que passegen pels carrers en formació, armats i amb el cap cobert per por a les fletxes i a les pedres, alguns a cavall, alguns altres amb carros i uns altres amb quadrigues.

Vaig arribar a Roma molts dies després i em vaig sorprendre, el que em contaven els barquers i els viatgers no tenia res a veure amb el que he vist i he viscut. He passat el temps que va de dos hiverns a una primavera i he aprés moltes coses sobre com treballar la pedra. He vist quines meravelles fan amb els metalls i amb les pedres precioses. No he oblidat mai el meu compromís amb Beles. Sempre que he pogut he preguntat si algú coneixia com era el lleó. Ningú sabia de què els parlava. He veremat estes terres i he llaurat amb relles romanes molt més fàcilment que ho fem amb les nostres. No oblidaré mai les hores que he viscut amb la família de Flàvia, ni les nits que hem passejat junts sota el cel estrellat, com el de hui. Tampoc oblidaré l’agror que em va produir quan Flàvia anava a parir el nostre fruit i no ho va poder fer. Sa mare i les altres comares l’ajudaven a fer força, però el nostre fill no podia traure el cap. Finalment, ella es va esgarrar i el xiquet va nàixer ofegat pel cordó umbilical. Flàvia va passar dos dies sagnant, ni els metges més experts sabien què fer amb ella. He plorat amargament des d’aquell dia sense parar. És per això que he decidit tornar, no volia que em passara com a Mesién i quasi que em passa. Tenia tota una altra vida per davant en aquella vil·la romana on treballàvem de sol a sol, però estàvem protegits pels exèrcits. Ai, si el nostre poble tinguera esta protecció! Necessitem guerrers, Beles sempre ho diu, necessitem hòmens entrenats per a defendre’s i per a lluitar. Els romans no necessiten construir els pobles tan alts. De fet, Roma està situada en la plana, envoltada per cinc turons que la protegixen, però nosaltres hem de fer els pobles en els cims.

És hora de menjar, els barquers tenen un peix preparat que acaben de traure de l’aigua amb una xicoteta llança. Ens alimentem a base de peixos que pesquem i torrem damunt la barca en les brases del foc que fem en un perol, de fruites que cullen ells abans d’embarcar. Molta fruita arriba podrida al final del trajecte, però no la llancem fins que no veiem la costa. També portem vi i aigua per al viatge, a més de les càrregues que és el que els permet tornar a embarcar. Esta vegada portem també molts atifells per a un poble que hi ha molt prop del port on mor el gran riu. Ho hem carregat tot embolicat amb palla i fustes perquè no els passe res amb els sotracs de la barca.

Beles em va enviar perquè trobara l’esperit del lleó i no n’he vist cap, però un esclau egipci a Roma em va explicar que ell n’havia vist alguns i em va contar moltes coses sobre unes altres terres molt més llunyanes que les gregues i a l’altra part de la mar. Quan arribe al poble del riu els contaré tot el que he vist. Allí estaran els pedrapiquers que va contractar Beles i els ensenyaré tot el que he aprés a Roma. Porte algunes ferramentes que he comprat allí. Quan torne al poble, Beles m’estarà esperant i confie que Meningua encara estiga disposada a tindre fills amb mi.

Hem arribat al port i hem descarregat el vi i els atifells. Han cobrat el viatge i els barquers han anat a descansar uns dies per a tornar a carregar la barca i iniciar-ne un altre, esta vegada han d’anar a Grècia, on solen anar més sovint, però els viatges són molt més llargs. Quan he arribat al poble del final del riu, m’han contat tot el que va passar en el meu. Beles ja no m’espera, però va dir que confiava que li portaren l’esperit del lleó a la tomba, així que he buscat els pedrapiquers per a explicar-los tot el que he aprés. Algunes coses ja les sabien, però jo no. Uns altres viatgers els havien explicat com eren les ferramentes que utilitzaven els grecs i els romans. A poc a poc ells n’havien fet unes semblants. Els he venut les meues. Ara calia buscar la pedra, transportar-la i preparar-la per a fer l’escultura. Encara tenia en la meua retina les escultures romanes que havia vist en la ciutat. Cap lleó, però tenia la descripció que aquell esclau egipci em va explicar mirant una vaca asseguda que ell havia vist així, un poc més menut que una vaca, però més gran que una ovella. Un cos àgil com el dels llops, però més gros, quasi com el dels cavalls. Un coll llarg, el cap molt similar al dels gats cervals. Un animal més gran que un home i que atacava altres animals, fins i tot hòmens sense contemplació. De fet, l’egipci em va dir que ell sempre els havia vist reposant i esta imatge és la que els vaig trametre.

He convençut els pedrapiquers amb les meues explicacions. Quan vaig passar de camí a la mar els vaig pagar el que Beles m’havia donat per a ells i ja que tenien la pedra preparada, ara calia donar-li forma i traslladar-la per posar-la en la tomba de Beles. Una vegada l’hagen entregada i col·locada en la tomba, cobraran la part que els falta.

***

Meningua ja tenia dos fills, un xiquet i una xiqueta. Des que va morir son pare, ella i Meres vivien en el poble de la penya plana. Havien passat primer molts dies en aquella cova que havien batejat amb el nom de Gorga. En la part alta del turó on estava la cova havien construït les cases amb pedres de la zona i excavaven clots dins de les cases per a guardar-hi les collites. La roca era molt fàcil de treballar i en alguns llocs ràpidament havien aconseguit sitges de penya perfectes per a conservar el blat, el panís, les olives, les ametles i les nous. Llocs on poder guardar aigua, vi i oli. Cada vegada s’assemblava més aquell assentament als que tenien en l’alt de la serra. Meres treballava amb la resta d’hòmens les terres de la vora del riu, així podien portar aigua i regar quan el cel no els la donava. Des que tenien el poblat en la vall que no havien rebut cap atac, gràcies als déus. La major part dels hòmens havia mort en l’últim atac. Van haver de pujar al poble de la serra a emportar-se els cossos i enterrar-los abans que els depredadors ho feren. Beles el van portar, com ell els havia demanat, on brolla l’aigua, prop de la cova de l’aigua. En aquells paratges passaven molts estius dormint a la serena, caçant i banyant-se en el gran riu. Allí celebraven les festes de l’estiu i de les bones collites.

Meres era un home humil, deia a tot que sí, era dels que no sabia plantar-se quan l’humiliaven. Els altres hòmens que havien baixat aquell estiu amb ells a la penya plana de les tres coves eren també molt senzills i faeners. Només sabien que preparar la terra i caçar conills i llebres amb llaços, fones o fletxes. No hi havia ningú que prenguera decisions importants. Meningua havia conegut el caràcter fort de son pare. Quan necessitava ajuda reunia els vells i els preguntava. De fet, la decisió de baixar al pla va ser de Matús, l’ancià que dirigia totes les reunions del consell de vells, però la proposta havia sigut de Beles. De tant en tant venien els guerrers i acampaven per la zona per a protegir-los dels atacants. La Mariola, de fet, estava cada vegada més plena d’assentaments, però més esparsos. Viurien millor en la plana. Hi havia molta més aigua, el camí de la mar estava més a prop. Si volien pujar al naixement del gran riu ho podien fer. De fet, encara hi pujaven a ofrenar als avantpassats els primers fruits de les collites perquè no patiren fam en la transició d’este món a l’altre.

No era habitual, però Meningua era qui prenia les decisions i decidia quines terres havien de ser treballades i per qui. Tot era d’ella i del seu home, Meres. Quan van baixar els habitants del poble de dalt la serra la que més manava era ella.

Els hòmens dels carros van arribar al poble i van deixar les bèsties en el corral que havien fet vora la porta d’entrada. Allí els tenien preparada palla i fruites molt madures que els donaven als ases i matxos d’aquella rècua que arribaven asclats de tant de camí pedregós i pujades esvaroses.

Els van rebre els xiquets que jugaven acaçant-se els uns als altres. Totes les mirades infantils es van dirigir cap a aquells animals i cap a la càrrega. Estaven esperant el lleó de la tomba de Beles. Quan els vells van sentir la cridadissa dels xiquets que cantaven les cançons d’alegria i benvinguda, van abandonar el rogle de pedres per a anar cap al portal d’entrada. En els carros no es veia res gran. No portaven el lleó. És clar, l’hauran deixat on brolla l’aigua, van pensar els vells.

—Benvinguts! —els va dir Matús alçant la mà dreta plana.

—Per fi hem arribat. Ha sigut un viatge molt pesat —va respondre Gerd, el cap dels carreters.

—Heu portat el lleó? —li va preguntar Matús.

—Sí, l’hem deixat amb Gerri on brolla l’aigua.

Ja estava tot a punt. Gerri s’havia quedat i els esperava per a celebrar els ritus funeraris de Beles, Tresi i de tots els altres hòmens del poblat de dalt la serra que van portar al turó dels enterraments. Els xiquets van córrer cap a les cases a contar que havien arribat els hòmens dels carros i que Gerri estava on brolla l’aigua. Això volia dir que l’expedició es posaria prompte en marxa i passarien uns dies acampats en la cova de l’aigua, pescant, caçant, cantant i jugant. No havia sigut un any de bones collites, però ja feia tres estius que estaven en aquella nova ubicació, ja tenien camps plans i ben llaurats. A poc a poc havien anat preparant les terres més pròximes al riu. Gerri s’havia convertit en un heroi per als més menuts. Els dels carros havien contat moltes vegades com l’havien vist embarcar-se cap a Grècia a buscar l’esperit del lleó.

***

Per fi, hui haurien d’haver arribat els del poble, ací, on brolla l’aigua, a passar uns dies i honrar els nostres morts. Beles i Tresi van ser molt bons amb mi. Em mire l’escultura del lleó i els veig els dos, Tresi i jo sempre estàvem caçant amb les nostres fones. Beles era un gran expert preparant la munició de plom per a quan ens atacaven per a furtar-nos el blat, el vi o l’oli. Nosaltres ens entrenàvem amb els animals i ens havíem convertit en experts llançant pedres o bales de plom amb les fones.

Hui hauria d’haver sigut el dia en què havia de tornar a veure els meus germans; ja tinc ganes d’abraçar Cardó, ja deu ser un bon jove i haurà aprés a treballar les terres. Trobaré a faltar el poble de dalt la serra, però em diuen que el de la plana està molt prop del riu, que l’aigua és molt més fàcil de trafegar i que, fins i tot quan no plou poden regar. Així és millor i més fàcil tindre bones collites. Encara que totes les primaveres no són iguals, ni els estius ni els hiverns. Ara mateix fa una calor molt xafogosa, però comença a ploure. Quan acaben els ritus aniré al poble nou. Els contaré com són les cases que tenen els romans, molt més espaioses que les nostres, com porten l’aigua d’un lloc a un altre amb canalitzacions. Això facilita molt les coses. Els contaré el que vaig viure amb Flàvia, que les romanes porten uns altres tipus de trenes i que no els les tallen per a ofrenar-les a la fertilitat. Que tenen uns altres déus, que també desitgen molt la fertilitat, la pau i que tots volen ser forts davant dels atacs, de les guerres i de les adversitats.

També els contaré la llarga temporada que he passat en el poble del final del riu, a casa d’Alcut, un dels pedrapiquers mentre esculpien el lleó. Allí he conegut Aral, la filla major d’Alcut, amb qui he forjat també una estreta amistat. Els cabells llargs d’Aral em recordaven els de Flàvia i els ulls grans i verdosos els de Meningua.

Malauradament no li podré explicar a Beles tot el que he vist. He tastat vins molt bons, com els espumosos, fets de maneres molt diferents a com els fem nosaltres. Els ceps no són iguals, són més grans i produïxen uns vins clarets fets de raïm blanc només. He vist uns edificis tan alts com algunes de les nostres muntanyes. Els romans tenen teatres i circs on ajunten moltes persones. El nostre poble menut cap tot al voltant d’una foguera, ells en necessiten moltes. Ah! I tenen uns banys per a no anar al riu a banyar-se, com fem nosaltres.

Però esta suor freda, gelada ja no em deixa quasi pensar. Cardó per què no véns? Cada vegada plou més fort, gràcies que conec molt bé esta zona de la cova de l’aigua i sabia que en este aixopluc podria estar a resguard. Sent el soroll de la pluja forta i crec que per això no vindran hui.

Ara recorde les hores que hem passat Tresi i jo corrents per ací, darrere de les llebres i dels conills. Espantant el ramat d’ovelles i cabres del poble quan els portaven a pasturar. Ací hem sigut feliços quan hem aconseguit caçar un peix amb els arcs i les fletxes. Quina sensació més bonica! Després portàvem els peixos on estaven els hòmens majors i els torràvem. Molt prop estan els cossos de Beles i Tresi. Els he portat l’esperit del lleó des del poble del final del riu. Hem tardat molts dies, massa. Hem hagut de fer grans esforços i espentar el carro moltes vegades. Els carreters l’havien reforçat amb troncs grans, molts troncs. I havien afegit més matxos a la rècua. Era una de les càrregues més pesades que havien portat mai.

Veig el rostre de Meningua, veig el rostre de Tresi i el de Beles. I això no pot ser. He estat molts estius fora de casa, lluny d’esta serra. He passat molts dies navegant amb l’objectiu de portar-li a Beles l’esperit del lleó. He passat molt de temps esperant que els pedrapiquers li donaren la forma, però ho he aconseguit. Amb la força d’este esperit Beles i Tresi arribaran a l’eternitat. Quan vindràs Cardó? T’he de contar tantes coses. Ja sé que Meses viu amb Meningua, però continue estimant-la. Quan jugava amb Tresi, moltes vegades, ella també venia amb nosaltres. De xicotets, els tres érem quasi inseparables. Veig el rostre de mon pare passar per davant de mi. Ma mare em mira des de dalt. Em note calent, sent una escalforeta com la que tenia al braç de ma mare quan feia molt de fred. En canvi, em regallen unes gotes de suor pel front. M’ofegue quan vull respirar.

Que m’acompanye l’esperit del lleó!

Beles

Beles va eixir de casa com solia fer cada matí. Anava molt espaiet, havia sigut una nit molt llarga. Estirats a terra encara estaven tots els cossos de la família. El fill major, Tresi, agarrat a una tela que embolcallava unes ferramentes estranyes. A l’altra part la resta de membres arrenglerats: sa mare, la tercera dona de Beles i la primera; la segona havia mort. Al voltant de les dones els menudets, la filla major i els altres un poc més separats. Per fi havien pogut dormir. La casa estava calenta, la llar havia estat encesa quasi tot el dia, havien estat portant llenya sense parar. Les cases dels costats havien fet igual. Ara, fora, estava tot blanc. Beles contemplava el paisatge seré que es confonia amb un cel blau, un blau intens, molt suau que feia pressentir un dia de sol molt fort. Somiava amb els animals de les llegendes que contaven els viatgers que li portaven el vi d’enllà la mar. El sol encara estava per sota de les muntanyes, però ja deixava mostrar la seua rojor. Un grup de vells s’havia reunit en el lloc de costum. Tenien unes pedres preparades que ara la neu els les havia cobertes. Cadascú portava la seua pell de borrego per a seure damunt de la freda pedra. Havien apartat la neu amb les mans i ara les tenien ertes. De tant en tant, les aproximaven a la boca juntes i llançaven l’alé fumejant que les escalfava.

D’una de les últimes cases va eixir esperant-se Gerri, que tenia encara a penes dotze anys, però era el cap de la família ja que el pare havia mort per culpa dels atacs d’un porc senglar ferit. Gerri era molt espavilat i va veure com Beles anava cap al grup de vells que estaven parlant sense parar. Sabia que no podia estar en aquella reunió, ja li agradaria. Què passava quan nevava? Les anteriors nevades son pare els havia portat la llenya que tenia guardada, com feien els altres, però ell no havia tingut temps i esta vegada en tenien poca. Als dotze anys no es pot fer tanta cosa. L’ajudava el seu germà Cardó que tenia un hivern i una primavera menys que ell.

Els vells sabien que des d’allà on debatien els assumptes importants, alguns jóvens pujaven discretament a la gran carrasca i, mig amagats entre les branques i les fulles, escoltaven les converses. Gerri també ho sabia, per això discretament, sense ser vist va pujar a l’arbre i va escoltar aquella conversa.

—Prompte arribaran els del carro amb vi d’enllà la mar —va dir Beles.

—Ja saps on t’han de fer l’escultura? —li va preguntar un dels vells.

—Hi ha uns escultors molt bons que podrien vindre a l’estiu, però primer hem de trobar la pedra. Els farà la primera entrega Tresi quan se’n vaja a buscar l’esperit del lleó.

—Ara el que hem de fer és buscar un lloc on acumular la neu, ens vindrà molt bé. El depòsit de l’any passat és la casa d’Ecles —va apuntar el vell principal, Matús, a qui tots respectaven sempre perquè era el que més sabia.

A poc a poc van començar a eixir tots de les cases. Tenien un pam i mig de neu davant de la porta i no era gens fàcil, però l’ambient era molt tranquil. No se sentien ni els teuladins, ni les blanques, ni les xennes, ni cap altre pardal. No feia gens de vent. El sol ja eixia per darrere de les serres i es preparava per a escalfar de valent la neu.

Gerri havia escoltat tota la conversa. Els vells havien dit coses que no es podia ni imaginar. Beles estava esperant una altra càrrega de vi de les que venien per mar. Ho havia dit un dels vells. Gerri sabia que quan li arribava una càrrega de vi, a Beles, aquell dia o per la nit feien una gran foguera i tots bevien, ballaven, cantaven i ho passaven molt bé. Què era una escultura? Per a què serviria? Tresi ha d’anar a buscar l’esperit del lleó!

La neu hauria fet que els portadors de la càrrega de vi es quedaren en algun lloc sense poder arribar. Tardaria uns dies a desfer-se. Mentrestant Gerri va buscar com va poder llenya seca i la va acumular en el bancal on ho solia fer son pare. Gràcies que tenien el rebost ple de menjar.

L’hivern havia arribat com tocava, amb totes les collites guardades, estaven premsant les olives i ja començaven a tindre oli. El llogaret estava preparat per a un altre llarg hivern. A casa de Beles no faltava el vi. Tenien per costum canviar el que ells feien pel d’altres llocs, també canviaven oli, ametles i blat per altres productes que ells no tenien. La verema havia anat molt bé, el raïm treia bon suc i havien fet molt bon vi.

El fill major de Beles, Tresi, era molt amic de Gerri, tenien la mateixa edat. La diferència era que el pare de Tresi era el senyor de totes aquelles terres. La família de Beles provenia del nord, son pare havia tingut una gran descendència sana i havia acumulat molta riquesa. Cadascun dels fills havia buscat un lloc ben protegit on portar els seus. La família de Gerri, en canvi, era d’aquella zona. Una família no tan llarga que havia patit moltes malalties i havia perdut molts membres per ferides de caça. Quan van arribar els de Beles, van començar a ocupar les millors cases del lloc. Feia ja moltes primaveres que vivien allí i a poc a poc hi havien arribat molts altres que vivien aïllats en aquella serra. El poble havia crescut molt per la fama de les festes i de l’ambient que s’hi vivia. Les cases eren molt sòlides, totes de pedra, i com que estaven tan alts era fàcil vigilar i previndre qualsevol atac. Per la plana transcorria un camí ample per on solien passar carros carregats que buscaven el camí de la mar.

La neu havia fet eixir alguns conills dels caus i ara eren més fàcils d’atrapar. Gerri i Tresi eren experts amb la fona. Sempre portaven una bosseta amb pedres ben redones per si de cas veien alguna presa.

—Gerri, quan arriben els hòmens del vi, me n’aniré amb ells de viatge —va dir Tresi, mentre estaven llevant neu per poder accedir al camí d’eixida del poble.

—Vols dir que ens deixaràs. Que no et passe com a Mesién que no va tornar mai.

—Mon pare vol que vaja a buscar l’esperit del lleó. Diu que vol que l’enterrem amb l’esperit d’un lleó. Recordes quan vam anar amb els hòmens a caçar per l’estiu a la cova de l’aigua? On comença el gran riu.

—Sí, —va respondre Gerri— quan vam passar la nit en els brulls, ton pare va contar aquella història meravellosa de l’animal més fort.

Un conill despistat va rebre, al costat de l’ull, una forta pedrada que havia eixit de la fona de Gerri. Tresi va eixir corrents a agarrar-lo. Després van anar a ajudar els veïns a acumular la neu on havien dit els vells. Així tindrien aigua per a molt de temps a la vora del poblat.

***

Havia arribat la primavera, ja no feia tant de fred i els ametlers començaven a traure aquelles fulles blanquinoses i rogenques que anunciaven el bon oratge. Beles, dies després de l’última nevada, havia rebut els hòmens amb la càrrega de vi d’enllà la mar. Les àmfores eren precioses, no tenien res a veure amb les que ells feien. Tots els del poble es preparaven per a la primera festa, les xiques que havien tingut la primera regla s’arreglaven per a la tallada de trenes. Les dones havien fet amb fang les olles que coïen en els forns on havien de posar la primera sang i les trenes que portaven en una olla a la cova de la fertilitat.

Gerri i Tresi havien eixit a caçar. Cadascun d’ells portava una llebre, dos guatles i tres perdius. Havien eixit de bon matí i tornaven ja quasi a boqueta de nit. Quan estaven prop del poble solien xiular de manera especial, així tots sabien que arribaven contents. Al sentir aquells xiulits, els més menuts els esperaven a la porta gran per a veure els animals que portaven penjant del cap. Quan acabaren les festes de la primavera, Tresi se n’havia d’anar amb els hòmens dels carros a buscar l’esperit del lleó.

Una de les xiques que preparava l’ofrena era Meningua, la germana de Tresi que tenia una primavera i un estiu menys que ell. Gerri no se la imaginava sense trenes, sempre l’havia coneguda així. Mirava les dones sense trenes, carregades de xiquets, i tractava d’imaginar-se Meningua, però no li resultava gens fàcil.

Tresi va arribar al poble suant i molt cansat. Mentre caçaven havia caigut en un barranc ple d’esbarzers i coscolles, portava tot el cos marcat per les punxes i per les branques que se li havien estacat. Una rabosa l’havia mossegat en el tou de la cama dreta. Quan el va veure sa mare va dir que el portaren dins la casa perquè no agafara fred. Eixa suor no li agradava gens. Gerri se’n va anar a sa casa i va deixar tota la caça perquè la seua família començara a preparar-la. Aquella nit tindrien un gran banquet per a sopar. Però estava preocupat per Tresi.

Van estar dos dies preparant la foguera entre tots, mentre Tresi dormia sense parar de suar. Cada vegada tenia la cara més blanca, l’havien tapat amb tres pells de borrego i una manta gran de llana que era la millor que tenia la família, la de Beles.

Dos dies després, quan va començar a fer-se fosc van acudir tots a la vora de la foguera, van començar a beure vi, a contar històries i a cantar. Gerri mirava Meningua i les altres xiques amb les seues últimes trenes. Beles les va posar enmig del rogle i amb un ganivet molt antic de sílex va tallar aquelles trenes que va depositar en cada una de les olles on les mares havien guardat el drap amb la primera sang. Les van acabar d’omplir de terra negra amb fulles de carrasca i les van tapar amb unes teles que teixien expressament per a cobrir les olles de la fertilitat.

La mare de Tresi, després de tapar l’olla de Meningua, va abandonar la foguera preocupada més pel fill que per la filla. La cerimònia va acabar amb més vi i la festa va pujar de to. Ja hi havia qui feia ritmes pegant amb pals en els troncs i en tambors de pell de conill. Els més jóvens ballaven. La resta els observava. Mentrestant el pobre Tresi moria en els braços de sa mare. El mos que tenia en el tou de la cama s’havia fet cada vegada més morat i negre, de manera que la cama se li havia unflat. Tal com els havia aconsellat el vell Matús, que era el que més herbes coneixia, havien fet un micapà de fulles de llorer bullides amb argila, però la unflor i la negror no baixava.

Ja estaven a punt els viatgers dels carros. Havien carregat les teles, l’oli i tot el que volia intercanviar Beles per poder aconseguir l’esperit del lleó. Però el seu fill no podia anar, l’havien d’enterrar. Els altres eren massa menuts, l’únic que demostrava tant de coratge era Gerri. Va anar a parlar amb la mare de Gerri i li va demanar que convencera el seu fill perquè se n’anara a buscar l’esperit del lleó. Ell, Beles, es faria càrrec d’aquella família. I així va ser com Gerri se’n va anar amb els hòmens dels carros sense deixar de pensar en Meningua, ara ja sense trenes.

***

Beles sabia que prop de la gran penya plana, allà en la vall, hi havia tres grans coves, molt bones terres i un riu d’on podrien traure bona cosa d’aigua. Tots els estius anaven uns dies al riu dels brulls, prop de la cova de l’aigua, però aquell estiu van anar a la cova de la penya plana. Quasi enmig de la vall que ells veien des del poble hi havia un turó no tan alt, però que també els protegiria. Sabien que els podrien atacar per a furtar-los totes les collites i sabien per altres poblats que havien sigut atacats que hi havia grans exèrcits molt ben armats, guerrers amb llances, que portaven espases de ferro, que tenien molts cavalls forts i carros amb catapultes que llançaven roques.

Van passar aquell estiu en una de les coves del turó prop de la penya plana. Semblava un bon lloc per a construir un poblat si el seu fora atacat. Van començar a portar algunes coses des del que tenien dalt de la muntanya.

Beles, al voltant d’una de les fogueres de l’estiu va tornar a contar la llegenda del lleó. Un animal tan fort i valent que era el que més manava de tots els animals. Un lleó que era capaç de saltar des d’una gran roca i atrapar qualsevol altre animal dels que ells consideraven els més veloços. Tots l’escoltaven embadalits, especialment Cardó que recordava mentrestant el seu germà Gerri, per a ell el més fort de tots els jóvens que coneixia. Ara el trobava a faltar, feia ja tres estius que no sabien res d’ell. Meningua ja tenia una xiqueta i vivia en una altra casa que havia construït son pare Beles al costat de la de la mare de Gerri. Així tenia les tres cases juntes. A més, havia afegit una altra casa d’una habitació on acumulaven totes les collites, el vi, el blat, el panís, l’oli, les pomes, les ametles i totes les altres coses que guardaven.

—Quan torne Gerri —va dir Beles— ens portarà l’esperit del lleó i si em muir vull que al costat d’on vam enterrar Tresi m’enterreu a mi. En la tomba heu de posar l’esperit del lleó que portaran Gerri i els hòmens dels carros. Així tots sabran que allí estic jo.

—El teu esperit es fondrà amb el del lleó i ens protegiràs com has fet fins ara, —va dir Matús— com a bon mestre de cerimònies que era.

Beles i Matús tenien una amistat que venia de molts anys, quan els dos encara vivien sota la tutela del pares en el poblat del nord. Beles era un home molt fort, havia aprés moltes coses allà on havia viscut, era molt hàbil preparant els ploms amb els quals feia bales per a les fones, puntes de fletxa i moltes altres coses. El que més li agradava era preparar el vi, del pare de son pare n’havia aprés la recepta i havia anat acumulant riqueses que li permetien comprar-ne d’altres llocs i comparar-lo amb el seu. Quan era jove un dels hòmens dels carros va contar que més enllà de la mar hi havia un animal que era molt fort, li deien el lleó, que era molt ràpid caçant i que on estava ell no anaven els altres animals caçadors. Aquella llegenda se li havia quedat gravada en el cap i no se li esborrava.

Una vegada passat l’estiu van tornar al poblat de dalt de la serra, però no tots. Unes quantes famílies es van quedar per a llaurar i preparar les terres dels voltants. L’estiu següent tornarien i a poc a poc traslladarien el poblat de dalt a baix. Meningua amb la xiqueta i Meres, la seua parella, van ser dels que es van quedar en el poblat de baix. Hi havia moltes coses a fer, molts terrenys per a preparar i cases per a construir. El lloc era molt bo. Estaven molt ben protegits pels barrancs i les coves eren molt fondes, podien amagar-se sense ser vistos pels que passaven pel camí d’enmig la vall. Les serres de darrere estaven plenes de barrancs molt profunds.

Sempre que podien baixaven alguna cosa, en el poblat tenien de tot, ferramentes per a treballar els metalls, espart per a fer cordes, aixàvegues per a portar coses en els animals, cabres i ovelles. Tenien els forns per a coure les olles, les gerres i els cànters. Ho tenien tot, però ho havien de baixar tot a poc a poc. Aquell hivern el passarien allí, però el pròxim ja el volien passar en el poble, en les tres coves grans i les poques cases que havien anat preparant.

—Que vénen, que vénen! Fugim tots! —era un dels xiquets del poble que havia vist la polseguera que alçava un grup de genets a cavall.

Van eixir tots com van poder, ja s’estava fent fosc i a poc a poc havien anat tots els veïns arrecerant-se en les cases. Aquell xiquet no havia ajudat son pare i per això l’havien castigat a quedar-se fora de casa. Gràcies a ell van poder eixir corrents i tots van pensar el mateix. Deixar-se caure serra avall a buscar el nou emplaçament de la penya plana on estava Meningua amb molts altres llauradors i pedrapiquers construint el poble nou. Alguns es van refugiar en la cova que hi havia davall del poblat.

Els genets a cavall van encendre unes torxes que duien en les mans en les brases de la foguera de la plaça i van cremar totes les teulades. Beles i alguns altres hòmens es van quedar a defendre les seues cases i van ser morts per aquells malànimes, de manera que no en va quedar cap viu. El poble va quedar destrossat i abandonat. Només es van poder emportar quatre coses. Tot el vi de Beles que van poder se’l van emportar els genets. Totes les altres coses de valor també. Gràcies que els xiquets i les dones es van poder amagar en les coves de la serra.

Tres dies després, quan van creure que ja se n’havien anat els genets, van baixar dones, xiquets, vells i els pocs hòmens que s’havien salvat al poble nou de la penya plana.

Pau a mort, amics!

Odi a mort, amics. Això és el que vull sentir? No! Una altra vegada sentim impotència. La impotència solitària de la indefensió. Sabem que tots a una podem, ho sabem. Per què no ho fem servir? Perquè tots no volem el mateix. És l’hora d’abandonar els EGO. És l’hora d’eixir tots junts i dir: NO! Amb lletres que criden ben fort, amb crits que apaguen les mentires. És hora d’abandonar les subtileses i focalitzar les forces en un punt, en un crit. Abandonem les lluites individuals i les col·lectives per a emprendre amb una forta embranzida el futur. Agost del 2017, dia 17. I ara què? Quin serà el pròxim? No ho sé, però ells canvien la història. De tants futurs possibles que teníem ens van marcant el que volen. I nosaltres? Per què no ens marquem el que volem? Tots a una, sí. És el moment de començar de nou, d’estar alerta, de deixar en mans dels que saben què és el que cal fer. Però que ho facen bé. És hora de canviar el món amb la música de les paraules. L’amor i l’estima pels altres, l’amor i l’estima per la vida, per la felicitat que busquem i que només trobem en certs moments. Ho torne a dir: què ens espera? Més incertesa? Més rancor, més odi, més divisions entre nosaltres. Fem cas dels nostres sentiments de pau, de benvolença. Fem cas de les nostres necessitats de compartir. Al cap i a la fi el que tenim no és res. Un segon, un camió, una furgoneta, una arma, un mal pensament… Evitem-los, que no siguen possibles. Que no càpien ni en els llocs més recòndits dels nostres cervells. Els nostres possibles futurs són nostres, han de ser els nostres. Desitgem tots el mateix: pau, fraternitat, comprensió, respecte, felicitat. Desitgem un món millor, ja! No serà fàcil, però cadascú hem de posar el nostre gra, la nostra aportació. Pau a mort, amics! Fins al desesper!

Les mentides

La veritat no necessita que la cregues. Està segura de si mateixa. Viu tant si la creus com si no. Les mentides necessiten que te les cregues o moren. Segurament demanen, es defensen i intenten convéncer-te perquè les cregues. Tin açò en compte quan la gent et parle.

El pouet de Sant Vicent

Conten que el pare Vicent va vindre a Bocairent a predicar l’any 1412. El dominic valencià anava per tots els pobles valencians predicant i els seus sermons es van fer molt famosos. Volia convertir tots els moros al cristianisme.
El dia que va arribar a Bocairent va entrar per darrere la vila. Aquell dia plovia a cànters i la pluja els havia agarrat pel camí que venia d’Ontinyent. Al principi plovia poc, però a mesura que avançaven cada vegada queia més i més aigua. El cel cada vegada estava més negre, de tant en tant un llamp il•luminava el poble. Els trons eren ensordidors.
El pare Vicent sempre anava acompanyat per alguna persona, eixe dia l’acompanyava un dels seus ajudants que prenia notes dels sermons i un xiquet que s’encarregava de les cavalleries. Portaven un rossí i una burreta carregada amb un poc de menjar, roba i altres pertinències personals necessàries en aquella època.
Quan van arribar per la zona dels Corrals van veure el poble de Bocairent tot damunt d’una penya immensa i els hàbits els portaven ja xopats, tan xopats que els dificultava caminar. Per a entrar a la vila hi havia un camí que baixava quasi al riu i un pontarró de fusta per on cabien quasi dos carros eixia a l’altre costat a l’altura d’on està el pouet de Sant Vicent.
El xiquet que l’acompanyava li va dir –pare Vicent, ja no puc més, tinc la roba tan xopada que el cos se’m gela. Amb l’aigua que queia no havien vist a ningú pel camí i pel poble tampoc es veia ni una ànima. Quan van travessar el pontarró van veure que hi havia una penya que feia com un abric. El pare Vicent els va dir –xiquets, posem-nos baix d’eixa penya i resguardem-nos d’esta pluja.
Allí baix, una vegada a cobert, van poder canviar-se la roba amb la que portaven en un bagul en la burra i el dominic va escórrer l’hàbit en un raconet. Quan va amainar i amb la roba neta van pujar al poble on el batle i dos beneficiats els van aposentar en una bona casa prop de l’església on no els va faltar de res.
El diumenge van acudir a la plaça de la Vila tots els moros de les alqueries i tots els cristians del poble i dels voltants. El pare estava tan content de l’acollida dels bocairentins que quan va acabar el sermó va dir –Ditxós aquell que tinga una motladeta a Bocairent que no morirà de mal temps.
Diuen que aquella fonteta no s’ha secat mai i atribuïxen a l’aigua propietats curatives i miraculoses. De fet, a mi, quan era molt xicotet recorde que se’m feien uns tels en els ulls i ho veia tot borrós. Ma mare va anar al pouet i amb l’aigua del naixement em va curar els ulls. Això va creure ella sempre.

LA BALADA DE LA ROSA I LA MARGARIDA

Al meu jardí
m’he trobat dos flors
en gran debat.
A una li plau l’amor;
a l’altra, el clam dels amants
li provoca gran dolor.

Ai que tinc espines,
li diu la rosa.
Ai que m’arranquen els pètals
li respon la margarida.

L’olor que feu
em fa patir
si no em torneu
la benaventurança.
Per què em porteu
en esta estança?
Deixeu-me llanguir
a poc a poc perd la vivor,
a poc a poc em seque.

Em vol? Sí, diu la margarida,
Em vol? Sí, un poc.
Em vol? Sí, molt.
Em vol? Sí, apassionadament.
Em vol? Sí, està boig per mi.

La margarida sense pètals
mira la rosa roja.
La rosa li torna la mirada.
Ai els amants que viuen en la incertesa!
Ai dels amors incerts que necessiten una rosa.
Per una i per l’altra morirà l’esperança.
Trist l’amant que espera,
desfullant un margarida.
Trista la rosa que no és entregada
com a penyora.