Les mentides

La veritat no necessita que la cregues. Està segura de si mateixa. Viu tant si la creus com si no. Les mentides necessiten que te les cregues o moren. Segurament demanen, es defensen i intenten convéncer-te perquè les cregues. Tin açò en compte quan la gent et parle.

El pouet de Sant Vicent

Conten que el pare Vicent va vindre a Bocairent a predicar l’any 1412. El dominic valencià anava per tots els pobles valencians predicant i els seus sermons es van fer molt famosos. Volia convertir tots els moros al cristianisme.
El dia que va arribar a Bocairent va entrar per darrere la vila. Aquell dia plovia a cànters i la pluja els havia agarrat pel camí que venia d’Ontinyent. Al principi plovia poc, però a mesura que avançaven cada vegada queia més i més aigua. El cel cada vegada estava més negre, de tant en tant un llamp il•luminava el poble. Els trons eren ensordidors.
El pare Vicent sempre anava acompanyat per alguna persona, eixe dia l’acompanyava un dels seus ajudants que prenia notes dels sermons i un xiquet que s’encarregava de les cavalleries. Portaven un rossí i una burreta carregada amb un poc de menjar, roba i altres pertinències personals necessàries en aquella època.
Quan van arribar per la zona dels Corrals van veure el poble de Bocairent tot damunt d’una penya immensa i els hàbits els portaven ja xopats, tan xopats que els dificultava caminar. Per a entrar a la vila hi havia un camí que baixava quasi al riu i un pontarró de fusta per on cabien quasi dos carros eixia a l’altre costat a l’altura d’on està el pouet de Sant Vicent.
El xiquet que l’acompanyava li va dir –pare Vicent, ja no puc més, tinc la roba tan xopada que el cos se’m gela. Amb l’aigua que queia no havien vist a ningú pel camí i pel poble tampoc es veia ni una ànima. Quan van travessar el pontarró van veure que hi havia una penya que feia com un abric. El pare Vicent els va dir –xiquets, posem-nos baix d’eixa penya i resguardem-nos d’esta pluja.
Allí baix, una vegada a cobert, van poder canviar-se la roba amb la que portaven en un bagul en la burra i el dominic va escórrer l’hàbit en un raconet. Quan va amainar i amb la roba neta van pujar al poble on el batle i dos beneficiats els van aposentar en una bona casa prop de l’església on no els va faltar de res.
El diumenge van acudir a la plaça de la Vila tots els moros de les alqueries i tots els cristians del poble i dels voltants. El pare estava tan content de l’acollida dels bocairentins que quan va acabar el sermó va dir –Ditxós aquell que tinga una motladeta a Bocairent que no morirà de mal temps.
Diuen que aquella fonteta no s’ha secat mai i atribuïxen a l’aigua propietats curatives i miraculoses. De fet, a mi, quan era molt xicotet recorde que se’m feien uns tels en els ulls i ho veia tot borrós. Ma mare va anar al pouet i amb l’aigua del naixement em va curar els ulls. Això va creure ella sempre.

LA BALADA DE LA ROSA I LA MARGARIDA

Al meu jardí
m’he trobat dos flors
en gran debat.
A una li plau l’amor;
a l’altra, el clam dels amants
li provoca gran dolor.

Ai que tinc espines,
li diu la rosa.
Ai que m’arranquen els pètals
li respon la margarida.

L’olor que feu
em fa patir
si no em torneu
la benaventurança.
Per què em porteu
en esta estança?
Deixeu-me llanguir
a poc a poc perd la vivor,
a poc a poc em seque.

Em vol? Sí, diu la margarida,
Em vol? Sí, un poc.
Em vol? Sí, molt.
Em vol? Sí, apassionadament.
Em vol? Sí, està boig per mi.

La margarida sense pètals
mira la rosa roja.
La rosa li torna la mirada.
Ai els amants que viuen en la incertesa!
Ai dels amors incerts que necessiten una rosa.
Per una i per l’altra morirà l’esperança.
Trist l’amant que espera,
desfullant un margarida.
Trista la rosa que no és entregada
com a penyora.

Homenatge a festers i capitans 2017

Molt bon dia a tots.

Moltes gràcies, Vicent, per haver-me donat esta oportunitat única en la vida de ser mantenidor en l’homenatge als capitans i als festers. Crec que no oblidaré mai la teua telefonada per a dir-m’ho. Després de dir-te que SÍ, quan et vaig penjar el telèfon vaig plorar, d’emoció.

L’homenatge als capitans i als festers és un dels actes més importants per als qui com a mi ens han buscat per parlar-los durant uns minuts de la festa de moros i cristians i de Bocairent. Tots els mantenidors i mantenidores dediquem el temps que ens permet la seua santa paciència per a parlar de la germanor festera, de la importància de la religiositat, de com són d’antigues les nostres festes, del nostre patró Sant Blai, de la història del nostre poble, de les nostres històries personals com a festers. En definitiva, de Bocairent i de les seues festes majors.

No seré jo qui valore què han dit els altres, tampoc seré qui valore el que jo els puga dir. Això ho faran vostés quan acabe, o quan ho puguen llegir l’any que ve en el programa de festes de 2018.

No faré un discurs massa llarg, qualsevol discurs és imperfecte i les imperfeccions s’han de servir en dosis xicotetes. Això no és meu, ho va dir Wislawa Szymborska, poetessa polonesa el dia que va acceptar el premi Nobel.

Ara vos recordaré com era un matí de fa 50 anys a Bocairent. Són les sis menys quart del matí, o els tres quarts. La costera del camp de futbol, l’antic assegador, hui avinguda Sant Joan de Ribera, va plena d’hòmens amunt i avall. Els de les cases de dalt van cap a les fàbriques de baix i els de les cases de baix van cap a les fàbriques de dalt. Se senten els sorolls d’alguna motet, una altra, una altra. No para de passar gent amunt i avall amb un paquet enrotllat amb paper de diari baix del braç. Porten l’esmorzar de les nou del matí. Entre els grups d’hòmens, alguna parella de xiques entre catorze i vint-i-tants anys. Un quart d’hora més tard, es repetix el mateix moviment, però ara de les fàbriques de dalt cap a les cases de baix i de les fàbriques de baix cap a les cases de dalt. Tot són hòmens que ixen de fer el tércio i que se’n van a dormir. Comença a clarejar el dia. Un parell d’hores més tard, cap a les 8, es repetix el moviment per la costera, ara hi ha grups de xiques més grans, molt alegres cap amunt i unes altres, també contentes, rient quasi a carcallades cap avall. Les motets, o hauria de dir els amotets, algun cotxe, algun camió que puja lentament i algun altre que baixa frenant amb el típic soroll de rodes rovellades. Són quasi les nou del matí, quadrilles de xiquets i xiquetes pugen la costera camí de l’escola. Al passar per les fàbriques que hi ha davant del quartel de la guàrdia civil l’olor de la borra, dels líquids oliosos amb que es preparaven les matèries. Se senten els ritmes dels telers xiquicloc, xiquicloc, xiquicloc, el ritme que ens porta a l’escola amb olor a goma d’esborrar, tinta xina de color blau, taules de fusta grisa, vella, plenes de nervis, com els nervis dels xiquets que les havien utilitzat des de feia trenta anys. Són les mateixes taules plenes de taques de tinta seca, esgardes on t’enganxaves el jersei de llana fet amb les agulles per ta mare o per t’auela. Fa olor a fum de les estufes encara de llenya. Són els últims anys, a poc a poc van entrant les de botelles de gas en les escoles més noves que s’estan construint enfront. Eixos són els meus records del poble. Els més importants per a mi. I ara vénen les festes.

La festa és molt important per a les persones. Els nostres avantpassats ho sabien molt bé. ¿Per què tenim unes festes com les que tenim? La veritat és que no ho sé. Miren: vivim en uns moments en què tot passa molt de pressa. Els que ja tenim més de 50 anys i venim de la mitat del segle passat hem vist com tot ha canviat. Fins i tot la festa. Quan nosaltres érem uns xiquets i els que havien nascut a principis del segle XX tenien uns 50 anys, com nosaltres ara. Aquells festers farien més o menys el que feien els festers del segle XIX, l’anterior. I la societat ja havia canviat, lentament. S’havien aconseguit triomfs socials importants i ser fester cada vegada era més fàcil. Ara és encara més fàcil. De fet, pràcticament tot el poble és fester, els que viuen ací i els que vivim fora. Dic tot açò perquè en l’homenatge als festers que fan 50 o 75 anys és d’una importància cabdal el temps que han sigut festers o el temps que els capitans li dediquen a les festes l’any d’alferes i l’any de capità.

Ser fester a Bocairent és viure tot l’any al voltant de la festa. Ja sé que això és un tòpic i una obvietat, però convé recordar-ho. I jo em pregunte ¿per què? Perquè les persones necessitem trencar, canviar les rutines diàries, setmanals, mensuals i anuals. La festa ens involucra de tal manera que passem l’any pensant si anem a sopar, si anem a desfilar, si eixirem el dia de l’entrada de… si m’he de comprar açò o allò. Són molts 50 anys, però més en són 75. Són moltes les hores que ha d’estar un capità o una capitana pensant i parlant sobre què faran amb els amics, amb la família i amb la resta de festers.

Ningú és més intel·ligent que cap altre perquè ningú sap si ha viscut dos vides. Però sí que sabem o si que saben els que com tots vostès han dedicat la vida a la festa i a la filà per què ho fem. Ser fester, de carxot, provisional, o dels bons és una manera de ser bocairentí. I ningú triem ni els pares ni el poble on naixem, però a poc a poc ens sentim orgullosos dels nostres pares i ¿què hem de dir de Bocairent? Ens sentim orgullosos a pesar de tot, perquè ací hem viscut els millors moments i, pot ser, els pitjors moments de les nostres vides.

Cada dia que passa hi ha moltes maneres diferents de ser festers, però sempre estan els que dediquen la seua vida a la filà, els que quan vas al maset allí estan, abans eren uns, ara són uns altres. Abans eren uns hòmens majors carregats d’experiència a qui els anàvem a preguntar, ¿com es fa això? o ¿com era allò quan vosté era jove? Ara som nosaltres els que sempre estem, els que anem als més jóvens a dir-los com han de fer les coses, però tot canvia molt de pressa, massa ràpid. M’agradaria poder-los preguntar a aquells hòmens que per a mi eren molt majors quan tenien l’edat que jo tinc ara, si ells també notaven que tot passava tan de pressa. Estic segur que sí.

Entenc que no hi ha res millor per a nosaltres que fruir de tot el que fem: ¡esta és la nostra paga! Perquè, ¿qui ens podrà fer veure què passarà després de nosaltres?

Per sort, afortunadament, arribes a una edat, quan ja passes dels 50 i dels 55 en què les coses ja no les veus igual com les veies. Ara t’abellix escoltar les coses que diuen els que no semblen importants. Anar al maset i que et conten coses sense importància, perquè la vida necessitem viure-la, disfrutar de cada moment perquè eixe moment ja no tornarà. En la festa ens passa igual. Ara entens quan anaves a la processó amb t’auela que tindria uns seixanta i pocs anys, en una mà el ciri, en l’altra la teua. Eixa foto que has vist tantes voltes, tu baixant per la barrera el dia de Sant Blai. T’auela amb aquella mirada perduda, buscant el mite, el sant que espera trobar en la mort, fent-li front a la mort sense dir-ho. Al cap i a la fi vivim per a morir i vivim combatent la mort, per això necessitem de la festa, necessitem dels mites i necessitem de les altres persones, de la família, dels amics, dels festers. Sense ells no som res.

Als capitans i a les capitanes vos dic, vosaltres sou estes festes el fester més important, el primer o la primera, no perdeu en cap moment les ganes de viure especialment cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. No tingueu por de fer allò que vos dicta el cor a cada moment, només així viureu plenament unes de les millors festes de la vostra vida. Que no vos preocupe fer qualsevol tonteria, desitgeu la festa.

En la festa ens preparem per a empatitzar amb els altres, de fet, les persones estem preparades per a això per a trencar les barreres de com senten els altres i posar-nos tots a una a sentir el mateix, ja siga amb els amics i amigues més pròxims, bé siga amb la resta de companys de filà, o bé amb altres festers d’altres filaes. Traslladem tot el que ens resulta difícil en una societat complexa com la nostra, amb diversitat d’opinions, de maneres de veure les coses, de voler-les organitzar d’una o altra manera, de patir indiferències, rebuigs, malestars i algun que altre menyspreu d’una manera senzilla, amb uns objectius molt clars i senzills estructurats en un ambient festiu que es repetix cada any i que aprenem de ben xicotets.

Desfilar i mirar és tot una mateixa cosa. El que desfila mira i vol veure les persones com el miren. I les persones que miren també se senten mirades i són capaces de rebre les mateixes sensacions que els que desfilen. De fet, ens passa com en tantes i tantes coses. Pensem en un partit de futbol, tots els que miren estan jugant el mateix baló que els jugadors. De fet, molts quan veuen un company en bona posició li criden al que porta la pilota «passa-la, no veus que aquell està lliure» o «xuta, xuta» com si ells mateixos la portaren. El mateix ens passa quan veiem desfilar, ens identifiquem amb uns o altres i el nostre cervell rep quasi les mateixes sensacions que els que desfilen.

La nostra festa, carregada de simbolisme, no pot oblidar que ha fornit diversos mites. La persona més atea sap que sant Blai és un símbol de religiositat que no compartix per conviccions, però al mateix temps el respecta, ja que al seu voltant es genera un clima de felicitat, un clima on els sabors o els olors del menjar i de la beguda dels dies de festa es barregen amb l’alegria dels rostres de la gent anant cap al maset, amb el sopar baix braç o no, embolcallats amb la manta o ben abrigats. Després la nit transcorrerà d’una manera o altra, acabarà bé o no. Però tot el que es viu al carrer és alegria, festa, germanor, somriures plans, somriures forçats, somriures suggerents, però al cap i a la fi somriures.

És per això que de vegades em pregunte ¿què passaria si no tinguérem les festes? En els més de 150 anys que sabem que es fan com encara les fem, només tres anys no es van fer. ¿Quantes vegades ho hem sentit dir? Les persones que ho van viure lamentaven que no es feren perquè no es podien fer. No estava la situació com per a fer festa. Per això els que vivim ara i no hem hagut de passar per cap situació com aquella guerra entre germans, podem renovar cada any la necessitat que tenim les persones d’estar amb els altres.

Només hi ha una cosa que em fa pena, molta pena, jo també sóc d’aquells que hem hagut d’anar-se’n del poble per qüestions d’estudis i treball, i quan véns veus ara un poble de vegades massa trist, els carrers massa buits, les cases envellint, com les persones. Algunes cases ja necessiten alguna cosa més que una bona restauració. Algunes ja són insalvables. I no cal anar al barri vell, els carrers per on passa la major part de la festa també tenen moltes cases que abans les has conegudes plenes d’alegria, de festers multicolors en els balcons i ara són fatxades mudes, grises o marrons, finestres i balcons tancats. I penses, ¡quina llàstima!

No sé què li falta al poble, vindran les festes un any més i els carrers es tornaran a omplir de festers, de música, de colors, d’olors, de sensacions, d’emocions. Vindrem tots aquells que vivim fora amb les nostres maletes de rodes on portem les il·lusions, les esperances, l’alegria de vindre al poble. I quan has de desfer el camí un cuc se t’apodera de l’estómac i deixes un poble ben viu que a poc a poc va morint i t’agarra pena. Una sensació que no abandones fins que et trobes a uns quants quilòmetres de distància. I et preguntes ¿com és possible això? En la vida tot són cicles, Bocairent va tindre, segurament una època de molta esplendor, una època de grans construccions com l’església actual del segle XVIII, però també va tindre molts bons moments a finals del XIX, es nota en les cases de l’època que són de bona planta i ahí estan veient passar els anys. Fins i tot en el segle XX ha viscut moments de creixement social i econòmic. Ahí tenim el pont de Sant Blai. ¿S’imaginen el poble sense el pont? Quan ha estat tancar temporalment ¿què passava? Pensen vostés que fa quasi setanta anys no estava i tampoc tenien els vehicles que tenim ara. Els que vivim ara som els fills d’eixa època i ens ho podem imaginar, però serà sempre això imaginació o un tancament temporal. Aquelles persones que van viure sense el pont són les que ens han ensenyat a viure la festa com la vivim i a ells els l’havien ensenyat com la vivien. Buscant l’alegria de sentir-se poble, de sentir-se junts i oblidar per uns dies totes les penes i els problemes que van aparellats amb el viure.

Per això precisament no hem de deixar de buscar l’alegria. Les festes són la millor manifestació que tenim els bocairentins de manifestar l’alegria. I això no té preu. No podem escatimar res per sentir-nos alegres, perquè la resta de persones se senten alegres.

Portem en les nostres cèl·lules les formes de l’ambient amb què ens hem criat, els ritus, les tradicions, el sentit de la vergonya, o el no sentit de la vergonya, la predisposició a implicar-nos més o menys, bé siga en l’organització, bé siga amb els més pròxims, bé siga en la representació com a capitans. Cada any nous capitans o capitanes, cada any noves persones, noves famílies més implicades i això ho veiem tots, els uns perquè són família, els altres perquè són amics i tota la resta perquè els veiem representant tot un grup.

Deixem-nos portar per l’alegria, per l’alegria de ser capitans o capitanes, per haver arribat als cinquanta o als setanta-cinc. Deixem-nos volar, perquè manifestar l’alegria és volar, és abandonar les pors, les ires, els rancors, les enveges, la hipocresia i la distància amb els altres. Quan estem alegres tots volen estar amb nosaltres, fins i tot els més pessimistes, perquè els optimistes sempre ho estan. I l’alegria ha d’arribar a una bona part del poble. L’alegria l’han de transmetre els capitans i capitanes als seus, als amics i a les amigues, a les famílies, a les filaes i al poble en general, perquè l’alegria es transmet, s’encomana més que un virus de grip. I així ha de ser.

Ací

Ací féiem mantes, fabricàvem cobertors;
ací fem festa, fabriquem emocions;
ací teníem fàbriques, organitzàvem revolucions;
ací tenim música, organitzem situacions;
ací féiem vins, arreplegàvem raïms;
ací forgem fe, arrepleguem il·lusions.

Llàgrimes, bromes, crits, emocions,
somriures, plors, abraços i besos,
tot això no ens costa res.

Quan se’n va una generació, ja en ve una altra.
Ja ho he deia fa més de 2300 anys
Salomó, el fill de David, rei de Jerusalem
en els versos de l’Eclesiastés.

I la terra es manté.

I dic jo: i la festa es manté.

Enguany és el 150 aniversari de la filà Terç de Suavos i per això els felicite, a la seua presidenta Laura i al seu capità Andreu que hui els representen ací.

I ara és el moment de reconéixer la trajectòria de Pepe i Joaquín que complixen 75 anys de festers, de Sixto, de José María, de Juan i de Salvador que enguany en fan 50.

I el moment de valorar la valentia dels capitans Maria José dels Espanyoletos, Miguel dels Granaders, Isabel dels Contrabandistes, Andreu dels Suavos, Ester dels Moros Vells, María José dels Marrocs, Lorena dels Moros Marins i Amparo dels Mosqueters.

Com han pogut comprovar enguany als Estudiants els ha faltat una persona que represente la capitania i se n’encarregarà la junta de la filà.

Així com de felicitar a Vicent Vañó per la merescudíssima medalla d’or de la Junta de Festes.

Vos desitge els millors moments, voldria que estes festes foren les més boniques que heu viscut mai. M’agradaria que quedara en el vostre record l’acte de hui, els moments intensos de les emocions. Heu plorat, clar que sí. Plorem d’alegria, plorem perquè ens emocionem i volem ser feliços. Ja vindran els moments no desitjats. Ara afrontem-los amb un SÍ. Un sí com el que li vaig dir a Vicent el dia que em va dir que anava a ser el mantenidor. I hui volia ser feliç amb tots vosaltres, amb la gent del meu poble, el que no vaig triar, però del qual em sent molt orgullós. I per allà on anem tots diem que som de Bocairent.

No ens pot faltar l’energia amb què diem els vítols a sant Blai i per això vos he escrit un conte que he titulat:

Un fester mig estranger

Va arribar a l’aeroport procedent de Düsseldorf, vivia a Leverkussen, a una mitja hora en cotxe. El tren que agafava cada dia tardava quinze minuts en comunicar les dos ciutats. En el mateix aeroport de València va llogar un cotxe per als quatre dies que pensava passar en el seu poble, Bocairent. Feia quinze anys que no anava a les festes, set de la mort de sa mare i deu de la de son pare. Només hi havia anat als enterros i un estiu que el van avisar els veïns que li havia entrat aigua en la casa i que seria convenient que pegara una miradeta.

Quan va arribar al poble, l’entrada ja feia hores que havia començat i en el pont el van desviar perquè hi entrara per la Canaleta, però a ell li convenia anar pel pont de Darrere la Vila per a tindre el cotxe més a prop de casa. Així que va girar en la rotonda del Regadiu i es va enfilar cap avall, cap a l’entrador dels Corrals. No sabia ni que havien posat una placa de direcció prohibida, però no podia fer cas. L’aparcament que havien fet estava atapeït de cotxes, no hi cabia ni una agulla. Impossible aparcar per allí, però no passava ningú, així que el va deixar quasi enmig del carrer i va pujar amb la maleta a casa. Va ser un moment, però quan va baixar va tindre bronca d’un cotxe que no podia passar i estava pitant sense parar, desesperat. Va haver de deixar el cotxe quasi en els Corrals en un lloc que no molestava i tornar a peu.

Ja havia notat que la casa estava molt gelada. Una casa tancada ja se sap, a més havia plogut molt les setmanes anterior. Tant que havien suspés la majoria dels desfiles previs. Al fons sentia la música de l’entrada quan passava pel Ravalet. Va obrir l’aixeta de pas de l’aigua i va connectar el calfador elèctric. Volia rentar-se les mans. Mentres es calfava un poc l’aigua faria foc. Gràcies que quedaven uns poquets troncs en la cova de l’última càrrega que li havien portat a sa mare. Però els mistos que hi havia en la biga de la llar no s’encenien i ell no portava ni mistos ni mistera. Va regirar els caixons de l’aparador, no n’hi havia, va mirar per la cuina, tampoc. No va trobar ni cap mistera ni cap caixeta de mistos en condicions per a poder encendre el foc. Dins de casa feia més fred que fora. Va obrir l’aixeta del lavabo i va començar a expulsar l’aigua amb més aire que líquid. De sobte, l’aixeta se’n va eixir de la rosca i va començar a omplir-se-li d’aigua. Va haver de tornar a tancar la general. ¡Quin fred que feia! ¿Ara què, com se les apanyaria en festes per a llavar-se la cara o dutxar-se?

Sa mare encara tenia una estufa d’aquelles d’infrarojos que posava dins del lavabo per a dutxar-se. La va connectar i va saltar l’automàtic. Les campanes anunciaven l’entrada de l’últim capità a la plaça i ja s’havia fet fosc. L’única llum que tenia era la del mòbil que prompte es quedaria sense bateria. ¡Però no se’n podia anar així! Va intentar unes quantes voltes tornar a connectar l’automàtic. No va haver manera. Va eixir al carrer a veure si hi havia algun veí a casa que el poguera ajudar. Res, estaven tots en l’entrada o les cases estaven tancades. No podia fer res.

Se’n va anar a la plaça a veure l’ambient i això era una altra cosa. Feia molt de fred, però notava la calor humana dels festers aglomerant-se. Allí, Jaume, es va trobar amb els amics de filà. Tots ben contents i alegres, quan els ho va contar no s’ho podien creure. En aquells moments no estaven en condicions d’ajudar-lo, així que aquella nit s’havia de quedar en casa d’algun d’ells i demà ja vorien. Va pujar amb ells a l’ofrena i després van anar al maset. Allí van decidir en quina casa es podia quedar. En la de Vicent no que tenia uns convidats. En la de Toni tampoc que tenia massa xiquets. En la de Blai, en la de Blai, però Blai es feia el sompo, com si no ho sentira.

—Blai, que es quede en ta casa. Vosaltres sou dos només i tens una habitació lliure, —va dir Vicent i tots van assentir.

A Blai no li feia gens de gràcia, ell i Jaume no s’havien entés massa bé quan anaven a escola. En el fons li tenia una certa enveja, però va haver d’acceptar. Així que aquella nit van continuar la festa fins que va ser hora de retirar-se, l’endemà volien anar a la diana. Blai i Jaume no van xarrar massa aquella nit, els dos eren molt reservats i encara es guardaven una miqueta de rancor.

L’endemà, de bon matí, Jaume va anar a casa a vestir-se. Va pujar a l’habitació dels pares, en l’armari rober va trobar el trage que li havia fet sa mare quan tenia 20 anys, va intentar posar-se’l. ¡Això li venia xicotet! ¿I les botes? Estaven per a netejar. Es va mirar a l’espill de l’armari. Darrere d’ell va veure el quadro que sa mare havia heretat de sa mare d’un sant Jaume muntat en un cavall blanc, en la dreta una espasa, en l’esquerra una bandera blanca amb una creu roja. Als peus dels cavalls uns moros fugien, uns altres queien per terra xafigats pels cascos dels cavalls. Era sant Jaume Matamoros. Com va poder es va acabar de vestir, es va enfilar les botes i se’n va anar. La diana estaria ja apunt d’acabar-se, així que directe al maset. Va passar el dia de Sant Blai amb els amics i la filà. Ell no era massa religiós, però aquella nit en la processó estava emocionat i els seus vítols ressonaven en la plaça i en l’església més forts que mai. S’acabava de separar de Gretel, la seua companya alemanya i els metges li havien dit que li quedaven uns pocs mesos de vida. Segurament ja no tornaria mai. No ho sabia ningú. ¿A qui li ho podia dir? Ja estava preparant-ho tot per al final. Havia d’arreglar els papers, les assegurances, la casa que tenia a Leverkussen, la dels pares i els comptes dels bancs. No sabia si dir-los-ho als amics. No li agradava gens que es preocuparen per ell. Al cap i a la fi, s’havia fet a ell mateix sense la necessita de ningú.

Es va quedar totes les nits a ca Blai, no van tindre més remei que parlar i una nit que van arribar els dos un poc pujadets de to, Jaume es va sincerar i li va contar tot el que li estava passant. Blai obria els ulls com a plats quan li ho contava. Això no era res comparat amb els problemes que tenia ell. El cor se li va encollir en un puny a mesura que li relatava com li havia anat tot. Blai no sabia què dir-li, però allí tenia un amic si el necessitava.

—Jaume, per a tot el que em necessites, ací em tens. Ja sé que tu eres poc creient, però demà anem i li posem un ciri al sant.

Es van acabar les festes i Jaume se’n va tornar a Alemanya. Havien sigut unes festes molt atropellades, poc disfrutades. Tot havia anat malament. Només una cosa havia anat bé, Blai es faria càrrec de tot el que tenia al poble. Van quedar que cada setmana es contarien com els anaven les coses. I així van passar tot l’any fins que van arribar les festes següents i els metges no s’ho creien, però Jaume havia superat aquells mesos crítics que li havien pronosticat. Tenia ganes de tornar a festes, tenia ganes de tornar al poble i esta vegada Blai li ho havia amanit tot. Va anar a sa casa amb el llanterner, l’electricista, va portar més llenya, una estufa per a l’habitació, li va comprar unes botes noves, va fer que li arreglaren el trage de fester. Ho va preparar tot perquè el seu amic quan vinguera no necessitara res. I així ho van fer. Aquell any va fer un sol que esclafia. Van passar unes festes fabuloses. ¿Què dic fabuloses? ¡Fantàstiques! Les millors festes de la seua vida, sí les millors, perquè als pocs mesos va arribar el fatídic final.

Diuen que quan estava en l’hospital les seues últimes paraules, que evidentment els metges alemanys no van entendre, van ser «Vítol al patró Sant Blai».

homenatge

Acte d’homenatge a capitans i festers de més de 50 i 75 anys.

Redolant, redolant

Aquell dia, el tio Costres em va contar un succeït de quan ell era un jove d’uns vint-i-tants anys. Segons va saber pels hòmens de la fàbrica on treballava, al poble durant uns quants anys les dones tenien un acord amb el retor, mossén Pere, per a confessar els pecats amorosos.

A mossén Pere no li va fer gens de gràcia el primer any que va arribar a aquell poble que en les confessions dels dies previs a la celebració de la Setmana Santa i de la Pasqua de Resurrecció moltes de les dones li confessaren els seus pecats amorosos extramatrimonials tan detalladament.

Això no pot ser —pensava per a si mateix— he de dir-los a estes dones, primer que això no està bé, i després, que no em poden contar amb tant de detall les relacions sexuals amb eixes paraules tan bastes com follar que em va dir la tia Maria, mamar el piu que em va dir la seua neboda o fer-li la mà que havia dit la cunyada de la primera. No pot ser, els he d’explicar com m’ho han de dir perquè jo ho entenga, les puga absoldre dels seus pecats i elles es queden satisfetes.

Mossén Pere era d’aquells hòmens que estava convençut que dels pecats del piu fins i tot Déu se’n riu, però les seues conviccions religioses eren tan fortes que no podia permetre que aquelles dones visqueren tan abocades al sexe i a les relacions sexuals extramaritals tan alegrement.

Era el dia del patró del poble quan totes les dones s’ajuntaven després de la missa major per a fer-se un xocolate en el bar de la plaça del poble. ¡Quin sermó més bonic havia fet eixe dia! Totes les dones estaven molt contentes. En el bar havien posat moltes taules llargues amb tapets de tela blanca, tovalloles blanques, molt de pa torrat i ensaïmades per damunt les taules, unes finíssimes tasses blanques grans, culleretes i platets a joc amb les tasses. Mossén Pere mirava el xicon del bar, el xicon el mirava de reüll vergonyosament, en un dels grups de xicones jóvens n’hi havia més d’una que mirava aquell jove amb la camisa blanca encara immaculada. El xicon no parava de traure perols fumejants d’aquell líquid espés d’on les dones s’omplien les tasses. El bar pareixia eixe dia el mercat dels dissabtes a l’hora en què la majoria de les dones del poble acudien a fer la compra més important de la setmana. Allò era pitjor que un galliner i era quasi impossible intercalar entre totes aquelles frases de paraules agudes i pujades de to qualsevol altra conversa.

Mossén Pere i el xicon sabien que eren els únics hòmens que hi havia en aquella zona del bar mig reservada. En la barra, uns quants hòmens prenien cafés i alguna copeta. En les taules de les finestres, hi havia alguns altres hòmens, els uns esmorzant, els altres llegint el periòdic amb una tassa de cafè i una copa de conyac.

—Xiques —va dir el retor– després de fer sonar amb la cullereta el got d’aigua que li havien portat per a després del xocolate— xiques, hui ací esteu quasi totes les dones del poble, és un dia molt important per a mi i estic molt orgullós de totes vosaltres. Sou molt bones cristianes i molt devotes. Persevereu així. El nostre senyor Jesucrist vos guiarà sempre pel bon camí. Encara que hi ha algunes cosetes que haurem de corregir.

Se’l notava eufòric entre tanta dona. Estava molt content d’aquell sermó sobre les llavors que cauen en terres fèrtils i les que no. Les més pròximes a ell es van quedar intrigades d’aquelles paraules. ¿A què venien ara? Es miraven als ulls com si en la nineta pogueren descobrir què volia dir que estava molt orgullós d’elles ¿Què havien de corregir? La resta van seguir amb les seues converses alegres, fent broma, sobretot de les coses que els passaven amb els hòmens a casa. Bé, amb els hòmens i amb els altres hòmens que no eren els seus.

La dona de l’alcalde, Felisa, era una de les que sempre es posava prop del retor. El tapet i les tovalloles havien perdut la blancor impol·luta i estaven plens de taques marrons de xocolate. La camisa del xicon també. Va ser aleshores quan mossén Pere va escoltar el grupet de dones de la dreta contant-se entre elles com havia ocorregut allò entre una d’elles i el fill del fuster que havia anat a arreglar-li la finestra.

—¡Ai, xiques! ¡Calleu! Jo no sé què va passar, però redolant, redolant, quan el xicon de Toni el fuster va baixar de l’escala vam acabar espatlant-nos en el llit.

Totes les altres van començar a riure. Mossén Pere tenia molt bona orella i també ho havia sentit bé. Va pensar que aquell eufemisme era el que necessitava, ja sé què faré, els diré a totes les dones que quan vinguen a confessar-se no em diguen eixes paraulotes ni siguen tan clares explicant-me què han fet. Que em diguen que redolant, redolant els ha passat això o allò i que s’han espatlat. Així ja en tindré prou i els podré donar l’absolució. He de recordar ací que aquell poble, assentat dalt d’un turó, era costerut per tots els costats.

I així va ser com va anar introduint en els seus sermons dominicals aquella frase de redolant, redolant… Unes vegades per a explicar als seus feligresos que allò no estava ben vist pel Nostre Senyor, unes altres vegades perquè totes les feligreses saberen que ell coneixia amb detall, per les confessions, tot el que succeïa en el poble entre els uns i les altres. Tot el poble sabia què volia dir redolant, redolant…

Però mossén Pere se’n va anar un dia, l’arquebisbat havia decidit donar-li una parròquia més important que aquella d’aquell poblet de muntanya allunyat dels grans nuclis urbans. Des de l’arquebisbat van enviar un jove retor, mig apardalat, que havia estat només en dos parròquies fins ara. Tenia molt poca experiència encara quan el van enviar a aquell poblet.

Havia fet l’entrada un diumenge en missa major, com Déu mana, l’església estava plena, havien posat cadires plegables per tots els laterals. Se’l veia orgullós i devanit en el seu primer dia. Quan va acabar la missa va conéixer la majoria de les dones del poble, totes volien besar-li la mà al nou retor, sobretot aquell home tan jove, tan ben plantat, això sí, un poc atabalat per tants afalacs femenins. Tot molt bé fins ara.

Ja no s’estilava dir-los als retors mossén i ell era simplement Josep, era encara tan jove que no calia donar-li cap tractament. Això sí, no deixava de ser el senyor retor en les confessions. La primera dona que es va confessar amb ell li va dir:

—Senyor retor, m’acuse que el dimecres redolant, redolant el xicon de la botiga i jo ens vam espatlar.

Després va estar contant-li altres pecats que havia fet, que si amb la veïna, que si amb la cosina, que si havia dit açò o allò altre. Josep, el retor, no va entendre res d’aquell redolant, redolant…

A continuació es va confessar Felisa, la dona de l’alcalde, entre tots els pecats que havia fet també havia redolat i s’havia espatlat amb el xicon de no sé qui, després van vindre moltes més feligreses. Totes no, però moltes d’elles també s’havien espatlat redolant, redolant amb un o altre. A totes les dones els havia donat l’absolució i com que no entenia aquell pecat, les penitències que els posava eren molt lleugeres. Va ser el comentari de totes les dones i xiques del poble. ¡Que bon xicot que era aquell Josep! No els posava penitències tan fortes com les de mossén Pere. Amb tres avemaries ja en tenien prou.

Josep tenia aquell dia una reunió amb els regidors de l’ajuntament i amb l’alcalde. Quan van acabar la reunió no s’ho va poder aguantar. Ja feia alguns mesos que estava al poble i sempre hi havia més d’un dissabte que alguna veïna s’havia espatlat redolant, redolant. Clar, com que el poble era tan costerut, segurament s’esvaraven i queien fent-se mal. ¿Per què li ho contaven a ell i no a l’alcalde? Eixa pregunta no parava de rebotar-li entre pensament i pensament. Hui era el dia, li ho diria a l’alcalde i així que feren alguna cosa, que posaren baranes o agafadors per a les mans en aquells carrers tan costeruts. Josep era un home molt observador i s’havia fixat en això.

—Mire, senyor alcalde, una cosa li volia dir. Crec que el poble necessita que posen baranes i agafadors en els carrers perquè moltes de les dones s’espatlen redolant. No sé perquè m’ho diuen a mi en secret de confessió, perquè a qui li ho haurien de dir és a vostés, als regidors de l’ajuntament.

En aquell moment, l’alcalde i els regidors van esclatar a riure amb fortes carcallades. Josep es va posar roig com una tomaca. ¿Què hauria dit ell que fóra tan graciós?

—No sé per què es riu tant, senyor alcalde, la seua dona i la seua filla són de les que més s’han espatlat redolant, redolant…

En aquell moment es va fer un silenci sepulcral. I no calen més eufemismes perquè m’entengueu. El tio Costres em va dir que se n’anava a fer de ventre, que pensar en el xocolate li havia remogut els budells.

© Vicent Satorres Calabuig

La cambra

La cambra estava quasi buida, només un moble arrimat a la paret, quatre cadires, una taula redona i un silló de braços. El moble tenia dos portetes sempre tancades. La dona va entrar, com sempre feia, va endreçar les coses, com sempre. Quan va eixir va tancar la finestra i la porta. Havia deixat un exemplar del Quixot damunt la taula. Quan vaig tornar, la cambra semblava més buida i em sentia més a soles que mai. No vaig trobar el llibre fins que vaig obrir el moble.

Baixada extraordinària del Sant Crist 2016

baixada

La imatge del Crist de l’ermita de Bocairent serà baixada per primera vegada en el segle XXI amb motiu del Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia.
La Parròquia de Bocairent es prepara per a celebrar el Jubileu de la Misericòrdia amb la baixada de la imatge del Crist que presidix l’altar de l’ermita situada en l’alt de la muntanya al nord de la població. No és la primera vegada que s’abaixa la imatge de l’ermita. L’any 1953, se celebrava la Santa Missió amb una sèrie d’actes entre els quals estava la baixada de la imatge, la mateixa que serà portada a l’església parroquial el pròxim dia 12 de març i serà tornada a l’ermita el dia 2 d’abril. D’esta manera, la imatge serà el rostre de Jesucrist que presidirà els actes que es duran a terme al llarg de les tres setmanes, entre les quals estan la Setmana Santa i la de Pasqua.
La imatge serà baixada i pujada per voluntaris que s’hauran d’inscriure prèviament en les llistes que la Parròquia de Bocairent ha deixat en els bars, les panaderies, les farmàcies i els estancs. Hi haurà diversos itineraris per a poder portar la imatge en andes: diversos trams de baixada i pujada, un viacrucis nocturn el Dijous Sant i una visita al cementeri el Dissabte Sant. Així els bocairentins que vullguen portar en andes la imatge ho podran fer en els diversos trams previstos.
Amb motiu de l’any jubilar s’han organitzat molts més actes presidits per esta imatge que serà el rostre de Jesucrist per als bocairentins. El primer acte serà la processó de baixada del dia 12 de març. Una xarrada de totes les parròquies de l’Arxipestrat de la Mariola continuarà els actes el diumenge dia 13 i la setmana següent cada dia es meditarà sobre les darreres paraules de Jesucrist en la creu, serà un quinari d’oració i reflexió amb el cant dels gojos davant de la imatge del Crist. El Diumenge de Rams a més de la processó, el grup de teatre l’Arcà representarà en el teatre del Patronat l’obra La Sang de Déu. La segona setmana, coincidint amb la Setmana Santa, se celebrarà el Sant Tridu Pasqual de la passió amb la missa del Dijous Sant i un viacrucis nocturn eixe mateix dia. El Divendres Sant tindrà lloc l’ofici, passió i mort del Senyor, adoració de la creu i processó del Sant Enterrament. El Dissabte Sant la visita del Sant Crist al cementeri parroquial pel matí i la vigília pasqual i renovació de les promeses del baptisme eixa mateixa nit. La tercera setmana es completarà amb una exposició de la rèplica del Sant Sudari de Torí, a la Parròquia; una conferència el dimarts 29 de març “El Rostre de Jesús, Rostre de Déu” i el divendres el sagrament de la Santa Unció a ancians i malalts. Finalment, el dissabte dia 2 d’abril, a les 11.30 h eixirà la processó de pujada a l’ermita per a tornar la imatge del Sant Crist al seu lloc. Conclourà l’acte un dinar de fraternitat als voltants de l’ermita. Per a la participació en este dinar es posaran a la venda tiquets de cinc euros.
La Parròquia invita a totes les persones residents a Bocairent i als pobles veïns a sumar-se a la celebració de tots estos actes, com a mostra de la fe en Jesucrist, de l’alegria i del goig que mereix celebrar el fet de sentir-se cristians.
Amb esta baixada ja seran cinc les baixades de la imatge del Crist del calvari a la població de Bocairent. La primera fou en 1617 amb motius d’una forta sequera que tenia preocupada la població. L’any 1813, els militars que defensaven la població dels atacs de les tropes franceses van baixar la imatge i la resta d’objectes valuosos per a protegir-los. En setembre de 1885 finalitzava una pesta de còlera que havia delmat la població de Bocairent i per eixe motiu es decidí baixar la imatge en processó. La imatge d’estes tres baixades era la de Joan de Sales de 1537. Esta imatge fou destruïda l’any 1936 i l’actual imatge que data de 1940 fou encarregada a l’escultor valencià José Estellés Achotegui, que és la que fou baixada l’any 1953 i baixarà el pròxim 12 de març per a ser retornada el 2 d’abril a l’ermita.