Textos llegits en la presentació del concert de música festera de 2016.
Cada text està escrit en els assajos de l’AUM Bocairent sobre el que m’evocava la música en eixos moments.
Pep Sanchis
He vist l’esquadra formant-se
ara entra un per ací,
un altre per allí
el bombo enceta el ritme
comença piano
el fort i el trio flexibles
M’esgarrife, m’esborrone
perquè sí.
Tot ben accentuat i ben dit.
I quan ve la cançó
prou, prou.
Pasdoble Pep Sanchis.
Eduardo Oliveta
Va espaiet el cap d’esquadra
que fila el sabre.
On va? Oliva, on va?
Fila que fila i filarà
el tio Eduardo puja i baixa
torna i va. On va? On va?
Va i va el marroc,
avança i creix a poc a poc, alça el sabre.
Trenca el ritme. Alça el sabre,
la borla groga es mou.
Va, on va? On va?
Per ahí, per ací, el ventre fi del vi.
Va avançant,
del Pòsit al Raval
del Ravalet a la plaça.
Amunt, amunt,
se’n van els festers, els marrocs.
Tensió i atenció,
senyores i cavallers.
Moro Nefando
Raïm, raïm
per mi, per tu
ballen les dones
amb vels de tul.
Els emissaris arriben per la porta principal.
Al mercat, al mercat
figues i raïm
melons i carabasses
redolant,
redolant entre les mercaderes i les ballarines.
Un elefant alça una pota saludant.
Les ballarines es retiren xafant fort.
Ixen xiquets corrents, els hòmens alcen una bastida,
un gran cadafal,
el fum perfumat dels brasers arriba a tots els visitants del mercat.
Se’n va l’emissari i el seguici gira.
Ballen les dones amb vels de tul,
els emissaris arriben per la porta principal.
Amunt el cor, llargues espingardes i alfanges de fulla fina.
Van caminant els soldats ufanosos i pletòrics i la gent els mira.
Cafissaes
Mira al fons del mar un far que ens enllumena i ens du cap al port d’Algèria on ens espera un castell àrab sense pronoms ni il·lusions, que prompte arribaran al port dels algerians i ens diu una veïna que la mestra fusta ens il·lusiona en la lluita contra els vents borrascosos de l’hivern. Ja vindrà l’estiu i les aigües correran força i passió, que les granaïnes dures i fines ens afiancen com en el nostre cant que en el vaixell travessa el mar que darrere hem deixat les terres mediterrànies plenes de roquissars, arbres funestos i ombres elegants de moros vells i nous.
Marfil
Castell, fossar, vall, ferro, cadenes i porta gran.
Ferro, marxa, ferro, hi ha algú emportant-se el carro i els altres animals,
un vigilant des de la torre avisa el carreter que la càrrega li cau.
Una càrrega pesada que en el carro es mou,
el balanceig dels bous mouen cap a un costat i l’altre unes peces grans.
Uns altres porten serps engabiades, falcons amb el cap tapat,
moltes altres aus i animals terrestres.
A continuació un miler de soldats de roba blanca,
de creus roges avança amb les llances cap amunt.
Quan entren les dolçaines ens transporten pels núvols
i ens fan mirar la terra des del cel.
La noblesa humana té alts i baixos que ens obliguen a entendre’ns com germans.
Peça noble i suau, imagine uns elefants carregats amb el propi marfil
recompensa de la batalla llunyana
que demostra que la victòria és nostra.
El griego
Hi ha un minaret a la llunyania
i hi ha un vaixell pirata que s’emmiralla enmig del mar
hi ha unes ones secretes que s’amaguen darrere del blau
hi ha una ciutat de pedres antigues
i moltes illes que tremolen en el mar
hi ha una canèfora vestida de blanc ensenyant els muscles
i deixant veure la part de dalt d’un pit blanc de donzella.
Onegen els estendards de les legions gregues
mentres pirates s’amarren als pals de les naus.
Entra fort en el port i la jove vessa l’aigua i el vi;
algú llança pètals de roses blanques i roges al seu pas.
Al seu pas, pam, pa-pa, pam
pa-pa-pam.
T’ho dic amic, que el vent va i la mar ens endinsa,
el vaixell arborat, les veles esteses i el moviment oscil·lant.
Far dels peloponesos, vels i daurats enmig les mitges llunes.
Creu d’Amelia
Arriba el veí triomfal de les terres altes.
Triomfant i altiu, com un cavaller, damunt del seu cavall
l’ànima al final li planta les potes de davant mostrant la panxa blanca
i pegant en les potes de davant damunt dels timbals
Per l’arena de l’estèril desert
mentres els voltors volen per damunt dels ramats
esperant l’ovella malalta que es queda enrere.
La reina l’acompanya en la carrossa reial.
Mirada esquifida i el poble que ompli els carrers veient-los passar.
Des de les torres elevades de la insigne ciutat.
Com s’entendrix, com es fa tendra
i el seu vestit ampul·lós i blanc, al cap una corona de brillants,
els braços argentats i el pas triomfal.
La capitana dels cristians,
el rei la mira com s’eleva en la trona triomfant
i els ballesters llancen en l’aire sagetes de felicitat.
Adrián Espí
Acompanyament melòdic i insolent.
Au va!
Com eres tan bonica!
La cort que s’emmarca.
Traga-la i en camí amb força,
veïns, sarraïns, muscles i braços
opinen per tu.
L’aventurat torna a començar
el camí que s’ha guanyat.
Tira-li, tira-li.
Júlia
Imagine uns carrers, llargs i amples entre gratacels.
A temps i molt clar.
Un dia brillant, que no rebenten ni els llamps.
Quin màrtir, amb caràcter!
Tresets, tresets, tresets…
Que espenten!
Com d’armadura i les articulacions al màxim.
Bon amic, endavant que li ho diga si va.
Bon germà.
Que sone la percussió.
Quin fum de llibertat, quina lluïssor
A la mar, germà, que se’n va i enganya-la, com que sí.
Col·loca’t amb molta feror
torna, torna-la, afina-la que reverberarà en la remor
Torna’m, torna-me-la
Afilla-te-la que trenca el fred.
Juancar
De bon matí, ja ix el sol de bon matí.
Un sol roig que s’assoma al peu del Montcabrer,
els teulats, les xacnetes, volant pel campanar i pels bancals de blat,
passerells, tords i verderols, caderneres,
dansa curta,
mordents,
arrapa i fuig.
Un singular matí de sol i alegria que s’albira pel llevant.
Prompte! Prompte!
El vent que fa onejar les banderes de festa.
Un matí de fred, les aigües cristal·lines gelades
que es mouen per sota el gel fluïxen pels barrancs.
Pel demà, pel demà, pel demà fester.
Un oripell que s’envola cap al cel, cap al cel.
El ressol que reverbera el fred i trenca el gel.
Teulats, verderols i caderneres ballen la dansa en l’aire
i puja el sol roig buscant la serra de Mariola.
De bon matí, com un home quan va a treballar
i veu els teuladins com li obrin el camí i desperten els seus oïts.
Aradia
Vinga va que entra la capitana pel pont.
Un cel que s’ennuvola ens fa mirar la serra
i un mar de guerrers que se’n van i les mares i les nóvies plorant.
Tingueu a bé, germans, que este és el meu cant
i s’enfila cap al campanar
quan travessen l’arc de la plaça, les campanes sonaran.
Germans, alferes i capitans,
els sons pugen al cel on estan els altres germans
i des d’ací anem lents i escurçant mirades de fit a fit.
Germans! Germans!
Que entren ja, falten plats.
Més equilibri, marxa romana,
a cada pregunta una resposta.
Caíd
El foc avança, avant, avant, Caïd
que véns bé, véns bé
amic i germà.
Oh! Oh, amic, ànim, Caïd, Caïd.
Solet, solet, que se’n va, que se’n va
i el florir del matí dels ametlers.
Tremolant, massís, Caïd, company, guerrer i germà.
Per tu, obri el que s’enduguen.
Flairant t’entregue un tros de mi, que m’aventure amic i amat.
Cavaller blanc, de turbant i mitja lluna.
Blog de Vicent Satorres Calabuig 