Category Archives: Poemes

Alguns poemes

Viatge a Ítaca

Quan comences el viatge cap a Ítaca,
has de demanar que el camí siga llarg,
ple d’aventures, ple d’experiències.
No et preocupes dels lestrígons,
ni dels cíclops, ni de l’enutjat Posidó,
són éssers que en el camí no et trobaràs,
si el pensament se’t manté alt, si una selecta
emoció et toca l’esperit i el cos.
Ni els lestrígons, ni els cíclops,
ni el ferotge Posidó, te’ls toparàs
si no els portes amb tu dins la teua ànima,
si no és la teua ànima qui te’ls posa davant.

Has de demanar que el camí siga llarg.
Que siguen moltes les matinades d’estiu
que, ¡amb quin plaer, amb quin goig!
entraràs en un port que mai has vist.
Detín-te en els mercats de Fenícia
i adquirix les meravelloses mercaderies,
corals i nacres, ambres i ébens
i tot tipus de delicats perfums,
tanta abundor com pugues de perfums delicats.
Ves a ciutats d’Egipte, a totes,
a aprendre i per a aprendre dels savis.

Tin sempre la idea d’Ítaca en ment.
El teu destí és arribar-hi.
Però no forces gens la travessia.
És millor que dure molts anys
i que sigues vell quan arribes a l’illa,
enriquit amb tot el que has guanyat en el camí,
sense esperar que Ítaca t’haja de donar riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries iniciat el camí.
Res més té per a oferir-te.

I si la trobes pobra, Ítaca no t’ha enganyat.
Savi com t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs comprés què signifiquen les Ítaques.

                                                                        Kavafis

Anuncis

Què puc fer?

Fàcil, molt fàcil
ignorar la ignorància
atacar la ignomínia
facilitar la bellesa
cultivar la paraula.

Què podem fer?
Esperar amb paciència
tots no són iguals
el temps és la cosa més sàvia.
Sentir-nos impotents
quan una rosa perd els pètals
quan l’aigua no rega l’ànima.
Sentir-nos incapaços no ens ajuda.
Nosaltres podem si volem.

Ensenyar a pescar
i cada u que pesque el coneixement necessari.
Ensenyar a estimar
i a donar-ho tot o quasi tot pels teus.
Ara que ens han enganyat fent-nos creure que tot anava bé.
Ara que ens han fet creure que ens havien enganyat.
Ara que ens han anat enganyant perquè creguérem que tot estava bé.
¿Quan tornarem a veure els avanços que ens pertoquen?
¿Quan avançarem cap a una societat més justa?
¿Quan eixírem de la situació a què ens han abocat?

LA BALADA DE LA ROSA I LA MARGARIDA

Al meu jardí
m’he trobat dos flors
en gran debat.
A una li plau l’amor;
a l’altra, el clam dels amants
li provoca gran dolor.

Ai que tinc espines,
li diu la rosa.
Ai que m’arranquen els pètals
li respon la margarida.

L’olor que feu
em fa patir
si no em torneu
la benaventurança.
Per què em porteu
en esta estança?
Deixeu-me llanguir
a poc a poc perd la vivor,
a poc a poc em seque.

Em vol? Sí, diu la margarida,
Em vol? Sí, un poc.
Em vol? Sí, molt.
Em vol? Sí, apassionadament.
Em vol? Sí, està boig per mi.

La margarida sense pètals
mira la rosa roja.
La rosa li torna la mirada.
Ai els amants que viuen en la incertesa!
Ai dels amors incerts que necessiten una rosa.
Per una i per l’altra morirà l’esperança.
Trist l’amant que espera,
desfullant un margarida.
Trista la rosa que no és entregada
com a penyora.

El silenci és música

foto (4)

Textos llegits en la presentació del concert de música festera de 2016.
Cada text està escrit en els assajos de l’AUM Bocairent sobre el que m’evocava la música en eixos moments.

Pep Sanchis

He vist l’esquadra formant-se
ara entra un per ací,
un altre per allí
el bombo enceta el ritme
comença piano
el fort i el trio flexibles
M’esgarrife, m’esborrone
perquè sí.
Tot ben accentuat i ben dit.
I quan ve la cançó
prou, prou.
Pasdoble Pep Sanchis.

Eduardo Oliveta

Va espaiet el cap d’esquadra
que fila el sabre.
On va? Oliva, on va?
Fila que fila i filarà
el tio Eduardo puja i baixa
torna i va. On va? On va?
Va i va el marroc,
avança i creix a poc a poc, alça el sabre.
Trenca el ritme. Alça el sabre,
la borla groga es mou.
Va, on va? On va?
Per ahí, per ací, el ventre fi del vi.
Va avançant,
del Pòsit al Raval
del Ravalet a la plaça.
Amunt, amunt,
se’n van els festers, els marrocs.
Tensió i atenció,
senyores i cavallers.

Moro Nefando

Raïm, raïm
per mi, per tu
ballen les dones
amb vels de tul.
Els emissaris arriben per la porta principal.
Al mercat, al mercat
figues i raïm
melons i carabasses
redolant,
redolant entre les mercaderes i les ballarines.
Un elefant alça una pota saludant.
Les ballarines es retiren xafant fort.
Ixen xiquets corrents, els hòmens alcen una bastida,
un gran cadafal,
el fum perfumat dels brasers arriba a tots els visitants del mercat.
Se’n va l’emissari i el seguici gira.
Ballen les dones amb vels de tul,
els emissaris arriben per la porta principal.
Amunt el cor, llargues espingardes i alfanges de fulla fina.
Van caminant els soldats ufanosos i pletòrics i la gent els mira.

Cafissaes

Mira al fons del mar un far que ens enllumena i ens du cap al port d’Algèria on ens espera un castell àrab sense pronoms ni il·lusions, que prompte arribaran al port dels algerians i ens diu una veïna que la mestra fusta ens il·lusiona en la lluita contra els vents borrascosos de l’hivern. Ja vindrà l’estiu i les aigües correran força i passió, que les granaïnes dures i fines ens afiancen com en el nostre cant que en el vaixell travessa el mar que darrere hem deixat les terres mediterrànies plenes de roquissars, arbres funestos i ombres elegants de moros vells i nous.

Marfil

Castell, fossar, vall, ferro, cadenes i porta gran.
Ferro, marxa, ferro, hi ha algú emportant-se el carro i els altres animals,
un vigilant des de la torre avisa el carreter que la càrrega li cau.
Una càrrega pesada que en el carro es mou,
el balanceig dels bous mouen cap a un costat i l’altre unes peces grans.
Uns altres porten serps engabiades, falcons amb el cap tapat,
moltes altres aus i animals terrestres.
A continuació un miler de soldats de roba blanca,
de creus roges avança amb les llances cap amunt.
Quan entren les dolçaines ens transporten pels núvols
i ens fan mirar la terra des del cel.
La noblesa humana té alts i baixos que ens obliguen a entendre’ns com germans.
Peça noble i suau, imagine uns elefants carregats amb el propi marfil
recompensa de la batalla llunyana
que demostra que la victòria és nostra.

El griego

Hi ha un minaret a la llunyania
i hi ha un vaixell pirata que s’emmiralla enmig del mar
hi ha unes ones secretes que s’amaguen darrere del blau
hi ha una ciutat de pedres antigues
i moltes illes que tremolen en el mar
hi ha una canèfora vestida de blanc ensenyant els muscles
i deixant veure la part de dalt d’un pit blanc de donzella.
Onegen els estendards de les legions gregues
mentres pirates s’amarren als pals de les naus.
Entra fort en el port i la jove vessa l’aigua i el vi;
algú llança pètals de roses blanques i roges al seu pas.
Al seu pas, pam, pa-pa, pam
pa-pa-pam.
T’ho dic amic, que el vent va i la mar ens endinsa,
el vaixell arborat, les veles esteses i el moviment oscil·lant.
Far dels peloponesos, vels i daurats enmig les mitges llunes.

Creu d’Amelia

Arriba el veí triomfal de les terres altes.
Triomfant i altiu, com un cavaller, damunt del seu cavall
l’ànima al final li planta les potes de davant mostrant la panxa blanca
i pegant en les potes de davant damunt dels timbals
Per l’arena de l’estèril desert
mentres els voltors volen per damunt dels ramats
esperant l’ovella malalta que es queda enrere.
La reina l’acompanya en la carrossa reial.
Mirada esquifida i el poble que ompli els carrers veient-los passar.
Des de les torres elevades de la insigne ciutat.
Com s’entendrix, com es fa tendra
i el seu vestit ampul·lós i blanc, al cap una corona de brillants,
els braços argentats i el pas triomfal.
La capitana dels cristians,
el rei la mira com s’eleva en la trona triomfant
i els ballesters llancen en l’aire sagetes de felicitat.

Adrián Espí

Acompanyament melòdic i insolent.
Au va!
Com eres tan bonica!
La cort que s’emmarca.
Traga-la i en camí amb força,
veïns, sarraïns, muscles i braços
opinen per tu.
L’aventurat torna a començar
el camí que s’ha guanyat.
Tira-li, tira-li.

Júlia

Imagine uns carrers, llargs i amples entre gratacels.
A temps i molt clar.
Un dia brillant, que no rebenten ni els llamps.
Quin màrtir, amb caràcter!
Tresets, tresets, tresets…
Que espenten!
Com d’armadura i les articulacions al màxim.
Bon amic, endavant que li ho diga si va.
Bon germà.
Que sone la percussió.
Quin fum de llibertat, quina lluïssor
A la mar, germà, que se’n va i enganya-la, com que sí.
Col·loca’t amb molta feror
torna, torna-la, afina-la que reverberarà en la remor
Torna’m, torna-me-la
Afilla-te-la que trenca el fred.

Juancar

De bon matí, ja ix el sol de bon matí.
Un sol roig que s’assoma al peu del Montcabrer,
els teulats, les xacnetes, volant pel campanar i pels bancals de blat,
passerells, tords i verderols, caderneres,
dansa curta,
mordents,
arrapa i fuig.
Un singular matí de sol i alegria que s’albira pel llevant.
Prompte! Prompte!
El vent que fa onejar les banderes de festa.
Un matí de fred, les aigües cristal·lines gelades
que es mouen per sota el gel fluïxen pels barrancs.
Pel demà, pel demà, pel demà fester.
Un oripell que s’envola cap al cel, cap al cel.
El ressol que reverbera el fred i trenca el gel.
Teulats, verderols i caderneres ballen la dansa en l’aire
i puja el sol roig buscant la serra de Mariola.
De bon matí, com un home quan va a treballar
i veu els teuladins com li obrin el camí i desperten els seus oïts.

Aradia

Vinga va que entra la capitana pel pont.
Un cel que s’ennuvola ens fa mirar la serra
i un mar de guerrers que se’n van i les mares i les nóvies plorant.
Tingueu a bé, germans, que este és el meu cant
i s’enfila cap al campanar
quan travessen l’arc de la plaça, les campanes sonaran.
Germans, alferes i capitans,
els sons pugen al cel on estan els altres germans
i des d’ací anem lents i escurçant mirades de fit a fit.
Germans! Germans!
Que entren ja, falten plats.
Més equilibri, marxa romana,
a cada pregunta una resposta.

Caíd

El foc avança, avant, avant, Caïd
que véns bé, véns bé
amic i germà.
Oh! Oh, amic, ànim, Caïd, Caïd.
Solet, solet, que se’n va, que se’n va
i el florir del matí dels ametlers.
Tremolant, massís, Caïd, company, guerrer i germà.
Per tu, obri el que s’enduguen.
Flairant t’entregue un tros de mi, que m’aventure amic i amat.
Cavaller blanc, de turbant i mitja lluna.

Amistat

Ja ho sé
ara són dies de felicitat,
fraternitat,
i prosperitat.
Per això,
perquè no m’has fallat
i t’he trobat,
enmig de l’agra soledat,
i has entés la meua ipseïtat.
A tu que t’has manifestat
vull agrair-te l’amistat.

A ma mare

Mare nostra, mare meua
te n’has anat,
senzillament,
com tota la teua vida.
Te’n vas i ens deixes
ací, òrfens
de la teua companyia
i de les teues paraules.
Tu que ens vas donar la vida
i l’alegria de tindre’t
ara ens deixes per una altra
superior.

Paraules enfiladisses

La xiscladissa i la xerradissa dels enemics
s’empostissa de dissentiment
i em pose un alquisser
i un xebró cotissat
que em disfressa
i no em poden clissar.
L’escampadissa fugissera
m’esgardissa la pellissa verge de roldonissa.