Gerri

Veig la lluna damunt de mi, clara, plena, lluminosa, esplendent. Estarà Meningua mirant-la també? Ai, quines ganes tinc de veure-la, tinc moltes ganes de tornar-los a veure i contar-los tot el que he vist. Porte tres primaveres fora. Què hi haurà passat? Com hauran sigut els hiverns? I els estius? Espere arribar sencer. Mesién no va tornar mai, com tants altres. I no sabem què els va passar. Però ara entenc per què. Des que vaig eixir del poble m’ha passat de tot. Esta nit estarem quasi en la costa, però ja fa quatre dies que naveguem. Els dies en la mar es fan eterns, només veus que cel i aigua. Els barquers són grans experts en el maneig de la vela. Coneixen tots els vents de la mar. Com diuen ells, esta immensa mar és sa mare. No fan altra cosa. Carreguen la barca en un port, la descarreguen en un altre i la tornen a carregar. Porten encàrrecs d’ací cap allà. Han estat sobretot en terres gregues i romanes, però també han anat a parar a terres africanes. Per la nit es guien per les estreles i durant el dia pel sol. Els dies que hi ha núvols no embarquen. Si canvia l’oratge i el cel es cobrix és quan vénen els problemes. En el viatge d’anada vam passar dos dies amb el cel cobert i una boira espessa ens impedia veure-hi res. És per això que vam atracar la barca en un port més al sud. Vaig haver de caminar molts dies cap al nord en busca de la ciutat gran. Tots els viatgers parlen d’una gran ciutat amb edificis molt alts, pedres molt ben treballades i persones expertes a donar forma a metalls, pedres i cristalls. També diuen que hi fan unes teles molt fines. Una ciutat on la gent viu de manera ordenada, on hi ha guerrers que passegen pels carrers en formació, armats i amb el cap cobert per por a les fletxes i a les pedres, alguns a cavall, alguns altres amb carros i uns altres amb quadrigues.

Vaig arribar a Roma molts dies després i em vaig sorprendre, el que em contaven els barquers i els viatgers no tenia res a veure amb el que he vist i he viscut. He passat el temps que va de dos hiverns a una primavera i he aprés moltes coses sobre com treballar la pedra. He vist quines meravelles fan amb els metalls i amb les pedres precioses. No he oblidat mai el meu compromís amb Beles. Sempre que he pogut he preguntat si algú coneixia com era el lleó. Ningú sabia de què els parlava. He veremat estes terres i he llaurat amb relles romanes molt més fàcilment que ho fem amb les nostres. No oblidaré mai les hores que he viscut amb la família de Flàvia, ni les nits que hem passejat junts sota el cel estrellat, com el de hui. Tampoc oblidaré l’agror que em va produir quan Flàvia anava a parir el nostre fruit i no ho va poder fer. Sa mare i les altres comares l’ajudaven a fer força, però el nostre fill no podia traure el cap. Finalment, ella es va esgarrar i el xiquet va nàixer ofegat pel cordó umbilical. Flàvia va passar dos dies sagnant, ni els metges més experts sabien què fer amb ella. He plorat amargament des d’aquell dia sense parar. És per això que he decidit tornar, no volia que em passara com a Mesién i quasi que em passa. Tenia tota una altra vida per davant en aquella vil·la romana on treballàvem de sol a sol, però estàvem protegits pels exèrcits. Ai, si el nostre poble tinguera esta protecció! Necessitem guerrers, Beles sempre ho diu, necessitem hòmens entrenats per a defendre’s i per a lluitar. Els romans no necessiten construir els pobles tan alts. De fet, Roma està situada en la plana, envoltada per cinc turons que la protegixen, però nosaltres hem de fer els pobles en els cims.

És hora de menjar, els barquers tenen un peix preparat que acaben de traure de l’aigua amb una xicoteta llança. Ens alimentem a base de peixos que pesquem i torrem damunt la barca en les brases del foc que fem en un perol, de fruites que cullen ells abans d’embarcar. Molta fruita arriba podrida al final del trajecte, però no la llancem fins que no veiem la costa. També portem vi i aigua per al viatge, a més de les càrregues que és el que els permet tornar a embarcar. Esta vegada portem també molts atifells per a un poble que hi ha molt prop del port on mor el gran riu. Ho hem carregat tot embolicat amb palla i fustes perquè no els passe res amb els sotracs de la barca.

Beles em va enviar perquè trobara l’esperit del lleó i no n’he vist cap, però un esclau egipci a Roma em va explicar que ell n’havia vist alguns i em va contar moltes coses sobre unes altres terres molt més llunyanes que les gregues i a l’altra part de la mar. Quan arribe al poble del riu els contaré tot el que he vist. Allí estaran els pedrapiquers que va contractar Beles i els ensenyaré tot el que he aprés a Roma. Porte algunes ferramentes que he comprat allí. Quan torne al poble, Beles m’estarà esperant i confie que Meningua encara estiga disposada a tindre fills amb mi.

Hem arribat al port i hem descarregat el vi i els atifells. Han cobrat el viatge i els barquers han anat a descansar uns dies per a tornar a carregar la barca i iniciar-ne un altre, esta vegada han d’anar a Grècia, on solen anar més sovint, però els viatges són molt més llargs. Quan he arribat al poble del final del riu, m’han contat tot el que va passar en el meu. Beles ja no m’espera, però va dir que confiava que li portaren l’esperit del lleó a la tomba, així que he buscat els pedrapiquers per a explicar-los tot el que he aprés. Algunes coses ja les sabien, però jo no. Uns altres viatgers els havien explicat com eren les ferramentes que utilitzaven els grecs i els romans. A poc a poc ells n’havien fet unes semblants. Els he venut les meues. Ara calia buscar la pedra, transportar-la i preparar-la per a fer l’escultura. Encara tenia en la meua retina les escultures romanes que havia vist en la ciutat. Cap lleó, però tenia la descripció que aquell esclau egipci em va explicar mirant una vaca asseguda que ell havia vist així, un poc més menut que una vaca, però més gran que una ovella. Un cos àgil com el dels llops, però més gros, quasi com el dels cavalls. Un coll llarg, el cap molt similar al dels gats cervals. Un animal més gran que un home i que atacava altres animals, fins i tot hòmens sense contemplació. De fet, l’egipci em va dir que ell sempre els havia vist reposant i esta imatge és la que els vaig trametre.

He convençut els pedrapiquers amb les meues explicacions. Quan vaig passar de camí a la mar els vaig pagar el que Beles m’havia donat per a ells i ja que tenien la pedra preparada, ara calia donar-li forma i traslladar-la per posar-la en la tomba de Beles. Una vegada l’hagen entregada i col·locada en la tomba, cobraran la part que els falta.

***

Meningua ja tenia dos fills, un xiquet i una xiqueta. Des que va morir son pare, ella i Meres vivien en el poble de la penya plana. Havien passat primer molts dies en aquella cova que havien batejat amb el nom de Gorga. En la part alta del turó on estava la cova havien construït les cases amb pedres de la zona i excavaven clots dins de les cases per a guardar-hi les collites. La roca era molt fàcil de treballar i en alguns llocs ràpidament havien aconseguit sitges de penya perfectes per a conservar el blat, el panís, les olives, les ametles i les nous. Llocs on poder guardar aigua, vi i oli. Cada vegada s’assemblava més aquell assentament als que tenien en l’alt de la serra. Meres treballava amb la resta d’hòmens les terres de la vora del riu, així podien portar aigua i regar quan el cel no els la donava. Des que tenien el poblat en la vall que no havien rebut cap atac, gràcies als déus. La major part dels hòmens havia mort en l’últim atac. Van haver de pujar al poble de la serra a emportar-se els cossos i enterrar-los abans que els depredadors ho feren. Beles el van portar, com ell els havia demanat, on brolla l’aigua, prop de la cova de l’aigua. En aquells paratges passaven molts estius dormint a la serena, caçant i banyant-se en el gran riu. Allí celebraven les festes de l’estiu i de les bones collites.

Meres era un home humil, deia a tot que sí, era dels que no sabia plantar-se quan l’humiliaven. Els altres hòmens que havien baixat aquell estiu amb ells a la penya plana de les tres coves eren també molt senzills i faeners. Només sabien que preparar la terra i caçar conills i llebres amb llaços, fones o fletxes. No hi havia ningú que prenguera decisions importants. Meningua havia conegut el caràcter fort de son pare. Quan necessitava ajuda reunia els vells i els preguntava. De fet, la decisió de baixar al pla va ser de Matús, l’ancià que dirigia totes les reunions del consell de vells, però la proposta havia sigut de Beles. De tant en tant venien els guerrers i acampaven per la zona per a protegir-los dels atacants. La Mariola, de fet, estava cada vegada més plena d’assentaments, però més esparsos. Viurien millor en la plana. Hi havia molta més aigua, el camí de la mar estava més a prop. Si volien pujar al naixement del gran riu ho podien fer. De fet, encara hi pujaven a ofrenar als avantpassats els primers fruits de les collites perquè no patiren fam en la transició d’este món a l’altre.

No era habitual, però Meningua era qui prenia les decisions i decidia quines terres havien de ser treballades i per qui. Tot era d’ella i del seu home, Meres. Quan van baixar els habitants del poble de dalt la serra la que més manava era ella.

Els hòmens dels carros van arribar al poble i van deixar les bèsties en el corral que havien fet vora la porta d’entrada. Allí els tenien preparada palla i fruites molt madures que els donaven als ases i matxos d’aquella rècua que arribaven asclats de tant de camí pedregós i pujades esvaroses.

Els van rebre els xiquets que jugaven acaçant-se els uns als altres. Totes les mirades infantils es van dirigir cap a aquells animals i cap a la càrrega. Estaven esperant el lleó de la tomba de Beles. Quan els vells van sentir la cridadissa dels xiquets que cantaven les cançons d’alegria i benvinguda, van abandonar el rogle de pedres per a anar cap al portal d’entrada. En els carros no es veia res gran. No portaven el lleó. És clar, l’hauran deixat on brolla l’aigua, van pensar els vells.

—Benvinguts! —els va dir Matús alçant la mà dreta plana.

—Per fi hem arribat. Ha sigut un viatge molt pesat —va respondre Gerd, el cap dels carreters.

—Heu portat el lleó? —li va preguntar Matús.

—Sí, l’hem deixat amb Gerri on brolla l’aigua.

Ja estava tot a punt. Gerri s’havia quedat i els esperava per a celebrar els ritus funeraris de Beles, Tresi i de tots els altres hòmens del poblat de dalt la serra que van portar al turó dels enterraments. Els xiquets van córrer cap a les cases a contar que havien arribat els hòmens dels carros i que Gerri estava on brolla l’aigua. Això volia dir que l’expedició es posaria prompte en marxa i passarien uns dies acampats en la cova de l’aigua, pescant, caçant, cantant i jugant. No havia sigut un any de bones collites, però ja feia tres estius que estaven en aquella nova ubicació, ja tenien camps plans i ben llaurats. A poc a poc havien anat preparant les terres més pròximes al riu. Gerri s’havia convertit en un heroi per als més menuts. Els dels carros havien contat moltes vegades com l’havien vist embarcar-se cap a Grècia a buscar l’esperit del lleó.

***

Per fi, hui haurien d’haver arribat els del poble, ací, on brolla l’aigua, a passar uns dies i honrar els nostres morts. Beles i Tresi van ser molt bons amb mi. Em mire l’escultura del lleó i els veig els dos, Tresi i jo sempre estàvem caçant amb les nostres fones. Beles era un gran expert preparant la munició de plom per a quan ens atacaven per a furtar-nos el blat, el vi o l’oli. Nosaltres ens entrenàvem amb els animals i ens havíem convertit en experts llançant pedres o bales de plom amb les fones.

Hui hauria d’haver sigut el dia en què havia de tornar a veure els meus germans; ja tinc ganes d’abraçar Cardó, ja deu ser un bon jove i haurà aprés a treballar les terres. Trobaré a faltar el poble de dalt la serra, però em diuen que el de la plana està molt prop del riu, que l’aigua és molt més fàcil de trafegar i que, fins i tot quan no plou poden regar. Així és millor i més fàcil tindre bones collites. Encara que totes les primaveres no són iguals, ni els estius ni els hiverns. Ara mateix fa una calor molt xafogosa, però comença a ploure. Quan acaben els ritus aniré al poble nou. Els contaré com són les cases que tenen els romans, molt més espaioses que les nostres, com porten l’aigua d’un lloc a un altre amb canalitzacions. Això facilita molt les coses. Els contaré el que vaig viure amb Flàvia, que les romanes porten uns altres tipus de trenes i que no els les tallen per a ofrenar-les a la fertilitat. Que tenen uns altres déus, que també desitgen molt la fertilitat, la pau i que tots volen ser forts davant dels atacs, de les guerres i de les adversitats.

També els contaré la llarga temporada que he passat en el poble del final del riu, a casa d’Alcut, un dels pedrapiquers mentre esculpien el lleó. Allí he conegut Aral, la filla major d’Alcut, amb qui he forjat també una estreta amistat. Els cabells llargs d’Aral em recordaven els de Flàvia i els ulls grans i verdosos els de Meningua.

Malauradament no li podré explicar a Beles tot el que he vist. He tastat vins molt bons, com els espumosos, fets de maneres molt diferents a com els fem nosaltres. Els ceps no són iguals, són més grans i produïxen uns vins clarets fets de raïm blanc només. He vist uns edificis tan alts com algunes de les nostres muntanyes. Els romans tenen teatres i circs on ajunten moltes persones. El nostre poble menut cap tot al voltant d’una foguera, ells en necessiten moltes. Ah! I tenen uns banys per a no anar al riu a banyar-se, com fem nosaltres.

Però esta suor freda, gelada ja no em deixa quasi pensar. Cardó per què no véns? Cada vegada plou més fort, gràcies que conec molt bé esta zona de la cova de l’aigua i sabia que en este aixopluc podria estar a resguard. Sent el soroll de la pluja forta i crec que per això no vindran hui.

Ara recorde les hores que hem passat Tresi i jo corrents per ací, darrere de les llebres i dels conills. Espantant el ramat d’ovelles i cabres del poble quan els portaven a pasturar. Ací hem sigut feliços quan hem aconseguit caçar un peix amb els arcs i les fletxes. Quina sensació més bonica! Després portàvem els peixos on estaven els hòmens majors i els torràvem. Molt prop estan els cossos de Beles i Tresi. Els he portat l’esperit del lleó des del poble del final del riu. Hem tardat molts dies, massa. Hem hagut de fer grans esforços i espentar el carro moltes vegades. Els carreters l’havien reforçat amb troncs grans, molts troncs. I havien afegit més matxos a la rècua. Era una de les càrregues més pesades que havien portat mai.

Veig el rostre de Meningua, veig el rostre de Tresi i el de Beles. I això no pot ser. He estat molts estius fora de casa, lluny d’esta serra. He passat molts dies navegant amb l’objectiu de portar-li a Beles l’esperit del lleó. He passat molt de temps esperant que els pedrapiquers li donaren la forma, però ho he aconseguit. Amb la força d’este esperit Beles i Tresi arribaran a l’eternitat. Quan vindràs Cardó? T’he de contar tantes coses. Ja sé que Meses viu amb Meningua, però continue estimant-la. Quan jugava amb Tresi, moltes vegades, ella també venia amb nosaltres. De xicotets, els tres érem quasi inseparables. Veig el rostre de mon pare passar per davant de mi. Ma mare em mira des de dalt. Em note calent, sent una escalforeta com la que tenia al braç de ma mare quan feia molt de fred. En canvi, em regallen unes gotes de suor pel front. M’ofegue quan vull respirar.

Que m’acompanye l’esperit del lleó!

Beles

Beles va eixir de casa com solia fer cada matí. Anava molt espaiet, havia sigut una nit molt llarga. Estirats a terra encara estaven tots els cossos de la família. El fill major, Tresi, agarrat a una tela que embolcallava unes ferramentes estranyes. A l’altra part la resta de membres arrenglerats: sa mare, la tercera dona de Beles i la primera; la segona havia mort. Al voltant de les dones els menudets, la filla major i els altres un poc més separats. Per fi havien pogut dormir. La casa estava calenta, la llar havia estat encesa quasi tot el dia, havien estat portant llenya sense parar. Les cases dels costats havien fet igual. Ara, fora, estava tot blanc. Beles contemplava el paisatge seré que es confonia amb un cel blau, un blau intens, molt suau que feia pressentir un dia de sol molt fort. Somiava amb els animals de les llegendes que contaven els viatgers que li portaven el vi d’enllà la mar. El sol encara estava per sota de les muntanyes, però ja deixava mostrar la seua rojor. Un grup de vells s’havia reunit en el lloc de costum. Tenien unes pedres preparades que ara la neu els les havia cobertes. Cadascú portava la seua pell de borrego per a seure damunt de la freda pedra. Havien apartat la neu amb les mans i ara les tenien ertes. De tant en tant, les aproximaven a la boca juntes i llançaven l’alé fumejant que les escalfava.

D’una de les últimes cases va eixir esperant-se Gerri, que tenia encara a penes dotze anys, però era el cap de la família ja que el pare havia mort per culpa dels atacs d’un porc senglar ferit. Gerri era molt espavilat i va veure com Beles anava cap al grup de vells que estaven parlant sense parar. Sabia que no podia estar en aquella reunió, ja li agradaria. Què passava quan nevava? Les anteriors nevades son pare els havia portat la llenya que tenia guardada, com feien els altres, però ell no havia tingut temps i esta vegada en tenien poca. Als dotze anys no es pot fer tanta cosa. L’ajudava el seu germà Cardó que tenia un hivern i una primavera menys que ell.

Els vells sabien que des d’allà on debatien els assumptes importants, alguns jóvens pujaven discretament a la gran carrasca i, mig amagats entre les branques i les fulles, escoltaven les converses. Gerri també ho sabia, per això discretament, sense ser vist va pujar a l’arbre i va escoltar aquella conversa.

—Prompte arribaran els del carro amb vi d’enllà la mar —va dir Beles.

—Ja saps on t’han de fer l’escultura? —li va preguntar un dels vells.

—Hi ha uns escultors molt bons que podrien vindre a l’estiu, però primer hem de trobar la pedra. Els farà la primera entrega Tresi quan se’n vaja a buscar l’esperit del lleó.

—Ara el que hem de fer és buscar un lloc on acumular la neu, ens vindrà molt bé. El depòsit de l’any passat és la casa d’Ecles —va apuntar el vell principal, Matús, a qui tots respectaven sempre perquè era el que més sabia.

A poc a poc van començar a eixir tots de les cases. Tenien un pam i mig de neu davant de la porta i no era gens fàcil, però l’ambient era molt tranquil. No se sentien ni els teuladins, ni les blanques, ni les xennes, ni cap altre pardal. No feia gens de vent. El sol ja eixia per darrere de les serres i es preparava per a escalfar de valent la neu.

Gerri havia escoltat tota la conversa. Els vells havien dit coses que no es podia ni imaginar. Beles estava esperant una altra càrrega de vi de les que venien per mar. Ho havia dit un dels vells. Gerri sabia que quan li arribava una càrrega de vi, a Beles, aquell dia o per la nit feien una gran foguera i tots bevien, ballaven, cantaven i ho passaven molt bé. Què era una escultura? Per a què serviria? Tresi ha d’anar a buscar l’esperit del lleó!

La neu hauria fet que els portadors de la càrrega de vi es quedaren en algun lloc sense poder arribar. Tardaria uns dies a desfer-se. Mentrestant Gerri va buscar com va poder llenya seca i la va acumular en el bancal on ho solia fer son pare. Gràcies que tenien el rebost ple de menjar.

L’hivern havia arribat com tocava, amb totes les collites guardades, estaven premsant les olives i ja començaven a tindre oli. El llogaret estava preparat per a un altre llarg hivern. A casa de Beles no faltava el vi. Tenien per costum canviar el que ells feien pel d’altres llocs, també canviaven oli, ametles i blat per altres productes que ells no tenien. La verema havia anat molt bé, el raïm treia bon suc i havien fet molt bon vi.

El fill major de Beles, Tresi, era molt amic de Gerri, tenien la mateixa edat. La diferència era que el pare de Tresi era el senyor de totes aquelles terres. La família de Beles provenia del nord, son pare havia tingut una gran descendència sana i havia acumulat molta riquesa. Cadascun dels fills havia buscat un lloc ben protegit on portar els seus. La família de Gerri, en canvi, era d’aquella zona. Una família no tan llarga que havia patit moltes malalties i havia perdut molts membres per ferides de caça. Quan van arribar els de Beles, van començar a ocupar les millors cases del lloc. Feia ja moltes primaveres que vivien allí i a poc a poc hi havien arribat molts altres que vivien aïllats en aquella serra. El poble havia crescut molt per la fama de les festes i de l’ambient que s’hi vivia. Les cases eren molt sòlides, totes de pedra, i com que estaven tan alts era fàcil vigilar i previndre qualsevol atac. Per la plana transcorria un camí ample per on solien passar carros carregats que buscaven el camí de la mar.

La neu havia fet eixir alguns conills dels caus i ara eren més fàcils d’atrapar. Gerri i Tresi eren experts amb la fona. Sempre portaven una bosseta amb pedres ben redones per si de cas veien alguna presa.

—Gerri, quan arriben els hòmens del vi, me n’aniré amb ells de viatge —va dir Tresi, mentre estaven llevant neu per poder accedir al camí d’eixida del poble.

—Vols dir que ens deixaràs. Que no et passe com a Mesién que no va tornar mai.

—Mon pare vol que vaja a buscar l’esperit del lleó. Diu que vol que l’enterrem amb l’esperit d’un lleó. Recordes quan vam anar amb els hòmens a caçar per l’estiu a la cova de l’aigua? On comença el gran riu.

—Sí, —va respondre Gerri— quan vam passar la nit en els brulls, ton pare va contar aquella història meravellosa de l’animal més fort.

Un conill despistat va rebre, al costat de l’ull, una forta pedrada que havia eixit de la fona de Gerri. Tresi va eixir corrents a agarrar-lo. Després van anar a ajudar els veïns a acumular la neu on havien dit els vells. Així tindrien aigua per a molt de temps a la vora del poblat.

***

Havia arribat la primavera, ja no feia tant de fred i els ametlers començaven a traure aquelles fulles blanquinoses i rogenques que anunciaven el bon oratge. Beles, dies després de l’última nevada, havia rebut els hòmens amb la càrrega de vi d’enllà la mar. Les àmfores eren precioses, no tenien res a veure amb les que ells feien. Tots els del poble es preparaven per a la primera festa, les xiques que havien tingut la primera regla s’arreglaven per a la tallada de trenes. Les dones havien fet amb fang les olles que coïen en els forns on havien de posar la primera sang i les trenes que portaven en una olla a la cova de la fertilitat.

Gerri i Tresi havien eixit a caçar. Cadascun d’ells portava una llebre, dos guatles i tres perdius. Havien eixit de bon matí i tornaven ja quasi a boqueta de nit. Quan estaven prop del poble solien xiular de manera especial, així tots sabien que arribaven contents. Al sentir aquells xiulits, els més menuts els esperaven a la porta gran per a veure els animals que portaven penjant del cap. Quan acabaren les festes de la primavera, Tresi se n’havia d’anar amb els hòmens dels carros a buscar l’esperit del lleó.

Una de les xiques que preparava l’ofrena era Meningua, la germana de Tresi que tenia una primavera i un estiu menys que ell. Gerri no se la imaginava sense trenes, sempre l’havia coneguda així. Mirava les dones sense trenes, carregades de xiquets, i tractava d’imaginar-se Meningua, però no li resultava gens fàcil.

Tresi va arribar al poble suant i molt cansat. Mentre caçaven havia caigut en un barranc ple d’esbarzers i coscolles, portava tot el cos marcat per les punxes i per les branques que se li havien estacat. Una rabosa l’havia mossegat en el tou de la cama dreta. Quan el va veure sa mare va dir que el portaren dins la casa perquè no agafara fred. Eixa suor no li agradava gens. Gerri se’n va anar a sa casa i va deixar tota la caça perquè la seua família començara a preparar-la. Aquella nit tindrien un gran banquet per a sopar. Però estava preocupat per Tresi.

Van estar dos dies preparant la foguera entre tots, mentre Tresi dormia sense parar de suar. Cada vegada tenia la cara més blanca, l’havien tapat amb tres pells de borrego i una manta gran de llana que era la millor que tenia la família, la de Beles.

Dos dies després, quan va començar a fer-se fosc van acudir tots a la vora de la foguera, van començar a beure vi, a contar històries i a cantar. Gerri mirava Meningua i les altres xiques amb les seues últimes trenes. Beles les va posar enmig del rogle i amb un ganivet molt antic de sílex va tallar aquelles trenes que va depositar en cada una de les olles on les mares havien guardat el drap amb la primera sang. Les van acabar d’omplir de terra negra amb fulles de carrasca i les van tapar amb unes teles que teixien expressament per a cobrir les olles de la fertilitat.

La mare de Tresi, després de tapar l’olla de Meningua, va abandonar la foguera preocupada més pel fill que per la filla. La cerimònia va acabar amb més vi i la festa va pujar de to. Ja hi havia qui feia ritmes pegant amb pals en els troncs i en tambors de pell de conill. Els més jóvens ballaven. La resta els observava. Mentrestant el pobre Tresi moria en els braços de sa mare. El mos que tenia en el tou de la cama s’havia fet cada vegada més morat i negre, de manera que la cama se li havia unflat. Tal com els havia aconsellat el vell Matús, que era el que més herbes coneixia, havien fet un micapà de fulles de llorer bullides amb argila, però la unflor i la negror no baixava.

Ja estaven a punt els viatgers dels carros. Havien carregat les teles, l’oli i tot el que volia intercanviar Beles per poder aconseguir l’esperit del lleó. Però el seu fill no podia anar, l’havien d’enterrar. Els altres eren massa menuts, l’únic que demostrava tant de coratge era Gerri. Va anar a parlar amb la mare de Gerri i li va demanar que convencera el seu fill perquè se n’anara a buscar l’esperit del lleó. Ell, Beles, es faria càrrec d’aquella família. I així va ser com Gerri se’n va anar amb els hòmens dels carros sense deixar de pensar en Meningua, ara ja sense trenes.

***

Beles sabia que prop de la gran penya plana, allà en la vall, hi havia tres grans coves, molt bones terres i un riu d’on podrien traure bona cosa d’aigua. Tots els estius anaven uns dies al riu dels brulls, prop de la cova de l’aigua, però aquell estiu van anar a la cova de la penya plana. Quasi enmig de la vall que ells veien des del poble hi havia un turó no tan alt, però que també els protegiria. Sabien que els podrien atacar per a furtar-los totes les collites i sabien per altres poblats que havien sigut atacats que hi havia grans exèrcits molt ben armats, guerrers amb llances, que portaven espases de ferro, que tenien molts cavalls forts i carros amb catapultes que llançaven roques.

Van passar aquell estiu en una de les coves del turó prop de la penya plana. Semblava un bon lloc per a construir un poblat si el seu fora atacat. Van començar a portar algunes coses des del que tenien dalt de la muntanya.

Beles, al voltant d’una de les fogueres de l’estiu va tornar a contar la llegenda del lleó. Un animal tan fort i valent que era el que més manava de tots els animals. Un lleó que era capaç de saltar des d’una gran roca i atrapar qualsevol altre animal dels que ells consideraven els més veloços. Tots l’escoltaven embadalits, especialment Cardó que recordava mentrestant el seu germà Gerri, per a ell el més fort de tots els jóvens que coneixia. Ara el trobava a faltar, feia ja tres estius que no sabien res d’ell. Meningua ja tenia una xiqueta i vivia en una altra casa que havia construït son pare Beles al costat de la de la mare de Gerri. Així tenia les tres cases juntes. A més, havia afegit una altra casa d’una habitació on acumulaven totes les collites, el vi, el blat, el panís, l’oli, les pomes, les ametles i totes les altres coses que guardaven.

—Quan torne Gerri —va dir Beles— ens portarà l’esperit del lleó i si em muir vull que al costat d’on vam enterrar Tresi m’enterreu a mi. En la tomba heu de posar l’esperit del lleó que portaran Gerri i els hòmens dels carros. Així tots sabran que allí estic jo.

—El teu esperit es fondrà amb el del lleó i ens protegiràs com has fet fins ara, —va dir Matús— com a bon mestre de cerimònies que era.

Beles i Matús tenien una amistat que venia de molts anys, quan els dos encara vivien sota la tutela del pares en el poblat del nord. Beles era un home molt fort, havia aprés moltes coses allà on havia viscut, era molt hàbil preparant els ploms amb els quals feia bales per a les fones, puntes de fletxa i moltes altres coses. El que més li agradava era preparar el vi, del pare de son pare n’havia aprés la recepta i havia anat acumulant riqueses que li permetien comprar-ne d’altres llocs i comparar-lo amb el seu. Quan era jove un dels hòmens dels carros va contar que més enllà de la mar hi havia un animal que era molt fort, li deien el lleó, que era molt ràpid caçant i que on estava ell no anaven els altres animals caçadors. Aquella llegenda se li havia quedat gravada en el cap i no se li esborrava.

Una vegada passat l’estiu van tornar al poblat de dalt de la serra, però no tots. Unes quantes famílies es van quedar per a llaurar i preparar les terres dels voltants. L’estiu següent tornarien i a poc a poc traslladarien el poblat de dalt a baix. Meningua amb la xiqueta i Meres, la seua parella, van ser dels que es van quedar en el poblat de baix. Hi havia moltes coses a fer, molts terrenys per a preparar i cases per a construir. El lloc era molt bo. Estaven molt ben protegits pels barrancs i les coves eren molt fondes, podien amagar-se sense ser vistos pels que passaven pel camí d’enmig la vall. Les serres de darrere estaven plenes de barrancs molt profunds.

Sempre que podien baixaven alguna cosa, en el poblat tenien de tot, ferramentes per a treballar els metalls, espart per a fer cordes, aixàvegues per a portar coses en els animals, cabres i ovelles. Tenien els forns per a coure les olles, les gerres i els cànters. Ho tenien tot, però ho havien de baixar tot a poc a poc. Aquell hivern el passarien allí, però el pròxim ja el volien passar en el poble, en les tres coves grans i les poques cases que havien anat preparant.

—Que vénen, que vénen! Fugim tots! —era un dels xiquets del poble que havia vist la polseguera que alçava un grup de genets a cavall.

Van eixir tots com van poder, ja s’estava fent fosc i a poc a poc havien anat tots els veïns arrecerant-se en les cases. Aquell xiquet no havia ajudat son pare i per això l’havien castigat a quedar-se fora de casa. Gràcies a ell van poder eixir corrents i tots van pensar el mateix. Deixar-se caure serra avall a buscar el nou emplaçament de la penya plana on estava Meningua amb molts altres llauradors i pedrapiquers construint el poble nou. Alguns es van refugiar en la cova que hi havia davall del poblat.

Els genets a cavall van encendre unes torxes que duien en les mans en les brases de la foguera de la plaça i van cremar totes les teulades. Beles i alguns altres hòmens es van quedar a defendre les seues cases i van ser morts per aquells malànimes, de manera que no en va quedar cap viu. El poble va quedar destrossat i abandonat. Només es van poder emportar quatre coses. Tot el vi de Beles que van poder se’l van emportar els genets. Totes les altres coses de valor també. Gràcies que els xiquets i les dones es van poder amagar en les coves de la serra.

Tres dies després, quan van creure que ja se n’havien anat els genets, van baixar dones, xiquets, vells i els pocs hòmens que s’havien salvat al poble nou de la penya plana.