¿Què és açò? Li vaig preguntar al cambrer. El paper no em permet gesticular, no em veieu la cara que li vaig fer. Ell va somriure burleta i fent-se el desmenjat em va dir que aquell era el plat que havia demanat. Tots els altres comensals es van fixar en el meu gest. Vaig alçar la veu tant que tots es van fixar en mi. Però el més important no era què havia dit. El que els havia calat era la cara que vaig fer i el plat que m’havien posat davant. No vos ho imaginaríeu mai. Allò era espectacular, semblava que aquelles figuretes estranyes anaven a començar una dansa del ventre. Faltava la música. Mai havia vist una quantitat de colors tan extravagants com aquells en uns animalons que semblaven eixits d’un conte de fades per a xiquets. Una espècie de ceba ratllada, molt fina, una mica rosada i a vegades socarrada els acompanyava. Semblava un escenari d’una cantant de rock amb unes belles dames esveltes i fines. ¡I Això m’ho havia de menjar! Un nuc va pujar des del meu estómac i volia eixir per la gola. Vaig tragar saliva. Vaig maleir el costum de demanar sempre aquell plat que tenia un nom més suggerent. I, ¿com m’ho havia de menjar? El cambrer i tots els altres em miraven. ¿En un restaurant que es deia Bocamolls a cor seguit i d’un plat que s’anomenava Esperances sucoses banyades amb boires selàcies, què podies esperar? Doncs això, no que em tragueren aquelles ballarines quasi vives, amb el cap estirat. Figuretes de colors tan diversos que sorprengueren tots els assistents al 33 Congrés de neurocientífics que ens havia reunit en un dels millors restaurants del país. ¡No, això mai! L’olor que feien em recordava els millors aromes de la meua infantesa, aquells menjars de ca l’àvia fets a foc tranquil, com era ella. Vaig agafar la forqueta en la mà esquerra, el gavinet en la dreta. És clar que sóc dretà. Vaig tallar el cap d’una de les ballarines i me’l vaig posar a la boca. Els ulls se’m van tancar, el nas mirava cap a la làmpara del sostre de fusta. Vaig fer un gest amb el cap d’aprovació, de dalt cap a baix. I un altre de dreta a esquerra. Les emes eixien de la meua boca tancada que no deixava compartir aquell sabor i les aletes del nas se m’obrien per a respirar-ne la flaire. El cambrer seguia al meu costat i em va assenyalar les panderoles. Sí, les panderoles, en aquell restaurant havien condimentat unes panderoles que cuidaven com unes reines però que oferien una infinitat de sabors que una vegada posats davant del comensal buscaven en els seus records els més agradables. Encara estaven vives quan te les servien i al poc morien infectades pel sabor que t’arribava al paladar com els que havies assaborit en la teua infantesa. Un dels últims avanços científics en l’art culinari.
twitter vicesator
- RT @bibiloni: En el darrer nombre de Llengua Nacional Ruaix fa una ressenya crítica del llibre de Saragossà. Dóna un seguit d'arguments con… 1 day ago
- RT @AbelardSaragoss: Les paraules clero, pago, despago són mostres dels qui miren la llengua fora dels parlants. I, si eixe essencialisme m… 3 days ago
- RT @JairoMorlak: Pas de l'hort 2023. Diumenge de Rams (2 d'abril): 13 hores. Divendres Sant (7 d'abril): 23 hores. https://t.co/ycmYFPLrz6 4 days ago
- RT @AbelardSaragoss: Pago (de pagar) Més antic que clero (des del XIV) I pagat, despagat i despago signifiquen “satisfet i orgullós’; el co… 4 days ago
- RT @AbelardSaragoss: Noms en -o Està clar que, enfront del cas castellà i de l’italià, tenim poques paraules en -o. Les nostres s’acaben so… 1 week ago
-
Uneix altres 5 subscriptors