Al meu jardí
m’he trobat dos flors
en gran debat.
A una li plau l’amor;
a l’altra, el clam dels amants
li provoca gran dolor.
Ai que tinc espines,
li diu la rosa.
Ai que m’arranquen els pètals
li respon la margarida.
L’olor que feu
em fa patir
si no em torneu
la benaventurança.
Per què em porteu
en esta estança?
Deixeu-me llanguir
a poc a poc perd la vivor,
a poc a poc em seque.
Em vol? Sí, diu la margarida,
Em vol? Sí, un poc.
Em vol? Sí, molt.
Em vol? Sí, apassionadament.
Em vol? Sí, està boig per mi.
La margarida sense pètals
mira la rosa roja.
La rosa li torna la mirada.
Ai els amants que viuen en la incertesa!
Ai dels amors incerts que necessiten una rosa.
Per una i per l’altra morirà l’esperança.
Trist l’amant que espera,
desfullant un margarida.
Trista la rosa que no és entregada
com a penyora.
Blog de Vicent Satorres Calabuig 