Miquel havia eixit del Mirador a les cinc del matí per a anar a podar les oliveres que tenien els amos prop del mas de Maçanet. Vicent, que vivia en Maçanet, baixava amb un burret pel camí a treballar en l’olivar que havia comprat son pare en la Marjal. Se saludaren amb un simple gest de cap i un Au! que concentrava moltes coses compartides. Miquel sabia que a Vicent li agradava la seua germana Quica, que era cinc anys més xicoteta que ells. Feia temps que ho havia notat, però el caràcter tancat i poc xarrador de Vicent mantenia en secret aquell desig. Miquel i Vicent eren amics des que la família del primer es va instal·lar en el Mirador, al poc de nàixer Quica. Des de ben xicotets, les nits ben fosques, l’un i l’altre deixaven en la finestra més alta un cresol per a comunicar-se. Aquella amistat havia anat quallant cada vegada més des que baixaven al poble les vesprades de les festes d’estiu i tornaven de nit fosca xarrant pel camí. Eixe Au! de bon dia concentrava la conversa de la nit anterior, no necessitaven dir-se res més.
Quan tornaven del poble, tenien per costum fer un cigarro en aplegar a l’ermita de Sant Antoni, abans que se separaren els camins cap als seus respectius masos. Vicent xarrava poc, però Miquel pels colzes.
—¿Què t’han paregut les coses que conta el tio Julián? —va dir Miquel.
—Home, què vols que et diga, —va contestar Vicent.
—¿Que què vols que et diga? D’ací a poc ens cridaran a quintes, hi ha guerra al Marroc. Encara recorde aquell mes de novembre quan es va acabar la guerra d’Europa que ens contava en el casino el que havia viscut en la de Cuba. A mi em fascina quan parla de les coses que va vore, de la por que tenia i com eixa mateixa por l’encenia per dins i el feia atacar cos a cos.
—Però, segons ell, no va matar mai ningú.
—Sí, sí, i això que tot un carliste com ell parla molt bé del general Weyler, que quan va estar ací va guanyar a Santés amb menos de mil hòmens i només cent cavalls. I això que Santés tenia més de quatre-cents cavalls i tres batallons amb més de sis mil soldats. Una bala només va fer que perderen els carlistes. ¡Una bala només! Això sí, en el pit de Santés, que va fer que els soldats de Weyler isqueren disparats cap a aquells hòmens a cavall que estaven desconcertats.
—És curiós, però el tio Julián té ben considerat Weyler perquè a Cuba era el seu general.
—Mira, Vicent, a mi no em fa gens de por ser soldat. Ja m’agradaria a mi algun dia poder contar experiències com les del tio Julián en el casino. Eixe home sempre que conta alguna cosa fa rogle. L’estratègia és molt important, però en esta vida passen coses perquè han de passar. Si eixa bala que va pegar en el pit de Santés haguera passat de llarg, no sé què podria haver passat, perquè Santés volia arribar a València com fora i els seus soldats estaven entusiasmats. Ben menjats, ben vestits i ben formats, a poc a poc s’anaven envalentonant.
—Miquel, acaba’t el cigarro que demà vull llaurar l’olivaret de la Marjal i hui s’ha fet tard.
La lluna en minva es deixava vore per dalt de la penya la Blasca. Aquella nit, Miquel no va encendre el cresol, Vicent sí. Quica, que sabia el secret dels cresols, quan va sentir entrar el seu germà va pujar al terrat i el va deixar encés en la finestra. Amb eixe gest contestava a Vicent que el seu germà havia arribat a casa. Era una manera també de dir-li que estava interessada per ell, sabia que prompte se n’aniria a fer de soldat i estaria uns anys sense vore’l. En l’última fira de Sant Antoni, Vicent i Quica van poder parlar i ella li va dir que havia vist els cresols i sabia perquè ho feien.
Aquell any, per les vesprades, pujava al mas del Mirador el fill del tio Fera. Un xicot fadrí que ja tenia vora quaranta anys. La coixera l’havia apartat dels treballs de camp i ensenyava a llegir i a escriure pels masos. Anava sempre damunt d’una burreta i es guanyava unes pessetes fent de mestre particular. En el Mirador, Miquel ja sabia escriure, però les germanes: Quica, Magdalena, Pepa i Dolores aprenien a poc a poc a entendre aquelles taques de formigues en periòdics vells que Fera fill portava en una cartera de cuiro, a més d’un exemplar de Cuadernos para lectura de Cardenera i Avendaño. Un llibre que les fascinava perquè en la portada hi havia un àngel amb ales. De fet, Fera era per a elles com un àngel que les ensenyava a llegir amb aquelles històries fantàstiques i amb les dels periòdics vells que treia doblats de la cartera. Un misteri que els seus pares no entenien, com podien saber què posava en eixos papers que ells eren incapaços de desxifrar. A Quica li agradaven molt els contes, però tenia més interés d’aprendre a escriure perquè sabia que Miquel prompte se n’aniria i s’haurien d’escriure. I també volia poder escriure-li a Vicent, amb qui quasi tenien formalitzat un pacte que els portaria a l’altar.
Fera també havia ensenyat a llegir i a escriure a Miquel i a Vicent. De fet, els dos aprengueren junts a la vora del foc de Maçanet amb els mateixos llibres que ara treia per a les xiques. Prompte o tard se n’anirien una temporada llarga. Saber escriure era molt important per a no necessitar cap intermediari que no saps mai si t’enganya. Els que saben de lletra saben com dir mentires perquè pareguen veritats.
***
Per fi va arribar el dia, Vicent i Miquel se n’anaven a València. Van pujar al tren en l’estació de Bocairent i en la d’Agres van canviar al que els portava a València. Maria, una cosina de Vicent, que vivia en la Penya vella va anar a dir-li adéu al seu cosí i a Miquel, de fet Miquel i ella ja s’havien dit alguna cosa, però no s’atrevien a res més. A Maria l’acompanyava Quica, la germana de Miquel, que ja festejava amb Vicent el de Maçanet, ja ho sabien tots els masos de la contornada i la gent del poble. Tal vegada qui acompanya qui era al revés. Maria s’havia buscat una excusa per acompanyar Quica, es coneixien molt bé de les Pastores i de les fires de Sant Antoni. I ja sabien que anaven a ser cosines. Maria no sabia llegir, però Quica li va prometre que li llegiria les cartes de Miquel. A veure si posava alguna cosa per a ella.
Aquell dia se n’anaven cinc jóvens més del poble, dos més vivien en masos com ells. Tots prims com uns abadejos, amb els caps coberts per gorres i rapats al zero, tots amb espardenyes blanques menys un que portava unes bones sabates heretades de son pare, també era l’únic amb bigot, un bigotot dels que s’estilaven amb les puntes ben enrotllades. No es coneixien massa, però les mirades ho deien tot. Els rostres reflectien la por a la incertesa, a no saber on anaven. De fet, coneixien pam a pam els voltants del poble. Miquel i Vicent eren experts en el Pla, en el Posolo, en la serra que anava fins al Vinalopó. Coneixien tots els racons, les catxaperes de tots els conills, on s’amagaven les raboses, d’on volaven els turcassos, les perdius i les guatles. Coneixien les codolles de la serra on bevien tots els animals i sabien què havien de fer a cada moment perquè els bancals que portaven els donaren els millors fruits. Sabien totes les caigudes del sol, una mirada al cel de bon matí els donava senyals suficients per a tot el dia, però clar això era en el seu terreny, en el seu poble. Ara cadascun d’ells anava cap a un destí. el pitjor era el de Miquel, li havia tocat Melilla i allí sabien que hi havia guerra, la resta dels destins de la península no tenien problemes, de moment, però el de Melilla era un risc. Les notícies que arribaven al poble eren sempre d’enfrontaments entre els soldats que el govern tenia en aquella zona muntanyosa del Rif i les tribus rifenyes que no els feia gens de gràcia aquell protectorat espanyol que s’emportava el millor de les seues mines.
En el vagó del tren on anaven els set jóvens bocairentins, en l’estació de Xàtiva, va entrar un home d’uns cinquanta anys, ben vestit i amb un rellotge de cadena d’or en la butxaca del jupetí. Portava unes sabates lluentes, un barret de feltre marró amb una cinta negra. En una mà portava un periòdic i en l’altra un maletí de pell. Va saludar els espantats quintos, portaven escrit en el front que se n’anaven a complir amb l’exèrcit. Els va somriure per empatitzar amb ells. Miquel era l’únic que xarrava, de fet no havia parat de contar històries del tio Julián en el vagó. Estava fascinat per aquell home que coneixia totes les misèries de la guerra de Cuba, com morien per les ferides de bala, de baioneta, com havia vist ofegar-se companys i amics en els seus propis vòmits sense poder fer res per ells. No oblidava les imatges de cossos destrossats, bruts de sang. Les estratègies que utilitzaven en el cos a cos, les emboscades que els feien els natius. Ells no coneixien massa bé el terreny i aquells s’amagaven com els gats en qualsevol racó i els atacaven per sorpresa. Havien de tindre fe cega en els seus superiors, però alguns, segons el tio Julián, no sabien ni on tenien la mà dreta. Tot ho arreglaven a crits i enviant carn de canó per davant. Ell diu que va tindre molta sort i va poder tornar el 5 de març de 1898 en el vapor Colón, amb unes imatges que no oblidaria en tota la vida. Després van saber que no era veritat que tornara en aquell vapor, ningú sap com va tornar. El fet que sabera llegir i escriure li va servir per a crear-se un cert prestigi entre els companys i els superiors. Els companys li demanaven que els escriguera cartes a la família i a les nóvies. Se sabia tots els defectes dels companys, les seues febleses. De fet, els més valents eren els que més secrets li contaven. Les mares i les nóvies els feien més por que els enemics. De vegades escriure una carta d’un d’aquells herois de pa i calbot costava més que un informe dels que li demanaven els superiors. Es posaven a titubejar, volien dir una cosa i no la deien, en deien una altra i es desdeien. Mentres que quan un capità, un comandant o un coronel, li dictaven un informe, aquells ho tenien tot molt clar i anava tot seguit. Miquel estava contant tot això quan l’home del barret es va encendre un bon havà i digué que coneixia eixe tal Julián, que ell era el metge del seu batalló.
—Tot això que vos ha dit de com morien els nostres companys és veritat, però ací estem ell i jo per a contar-ho. Jo no sé quan va tornar ell i no l’he tornat a vore, no sabia ni que havia tornat a Bocairent. De fet, quan me’n vaig vindre a ell el van donar per perdut. En les guerres en moren molts, però també desapareixen soldats misteriosament.
—¿És veritat que molts morien per malalties rares? –li va preguntar Miquel.
—Sí, sí, els metges ja ho déiem. Una guerra fora del teu país és molt perillosa. A Cuba feia molta calor, les malalties s’encomanaven ràpidament. Menjàvem malament, dormíem poc, estàvem sempre bruts. Això era un desgavell. Ara els exèrcits, com el de Melilla, estan més cuidats i mengen millor.
—Home, m’alegra que em diga això. Jo vaig a Melilla, ¿sap?
—Ja ho voràs, allí et tractaran bé. Tinc amics militars per allí que em conten coses molt bones. El comandant general Silvestre és molt llest i un gran estratega. Em parlen molt bé d’ell.
***
Quica estava pastant pa per a tota la setmana, mentres les seues germanes desfeien panís en l’entrada del mas. Tenien la porta oberta des d’on veien Banyeres, les cases del Poblet, el Pla, la Talaia, el Cabeço, les Sénies, els Olms, la Banyesa, el Renocar i Maçanet. A Quica només li interessava Maçanet, sabia que allí estava Vicent, havia tornat al poble perquè son pare havia aconseguit que el tragueren de la quinta. Les amistats i els diners encara servien per a això, el que no va poder evitar és que anara a València a presentar-se en el seu destí, però només va estar uns dies i se’n va tornar a casa. Un home viudo com ell no es podia permetre que l’únic fill que quedava a casa estiguera dos anys fora. ¿Qui havia de llaurar? ¿Qui s’encarregaria d’escombrar? ¿Qui havia de fer les olives, les ametles, segar el blat, el panís i tot el que tenien sembrat? Ell només es preocupava d’un xicotet hort que tenien a la vora del mas. I encara li quedava un fill i una filla per casar, els tres majors ja els havia casat. I ben casats.
Quica i Vicent encenien cada dia el cresol en la finestra. Per les nits les seues llums s’estimaven.
Cap a migdia el carter va arribar amb la bicicleta. Ell sabia que sempre portava bones notícies, quasi tots els mesos els feia una o dos visites. Quica tenia bona orella i sentia el soroll de la cadena rovellada de la bicicleta del carter abans que girara per la revolta de la Talaia. De fet, l’únic soroll que se sentia dins del mas era la xiuladissa dels teulats, els cants dels nyics i de les cagarneres, de tant en tant alguna gralla i algun rossinyol. Tots estaven ben alimentats pels voltants dels masos i pels camps del pla de la Marjal.
—¡Bon dia, Quiqueta!
—¡Bon dia, Pepet! Entra i pren-te un got d’aigua fresca. Hui vens molt acalorat.
Pepet li va donar la carta, però aquella era diferent. No era de Miquel, tampoc posava que era per a ella. Esta vegada posava simplement: Familiares de Miguel Jordá Pascual, Masía del Mirador, Partida del Pla de la Marjal, Bocairente. Li havia portat tantes cartes de Miquel que sense obrir-les Pepet ja sabia què els deia. La veritat és que quan Quica obria les cartes, ell estava allí, descansant del camí, després de passar per un bon grapat de llocs des que eixia de bon matí de l’oficina de correus. Algunes vegades portava emocions, unes altres portava problemes sense solució. Coneixia la reacció de sa mare, que tota despentinada eixia a la porta quan l’avisaven que Pepet s’enfilava pel camí del mas. Aquell dia, el pare estava llaurant i no pensava tornar fins que es fera fosc, de fet Dolores, la més xicoteta, li havia de portar el dinar perquè no deixara de llaurar. Venia pluja i un bon llaurador ho olora, aquell dia havia de llaurar un parell de bancals grans que li faltaven i no podia perdre temps anant i tornant a casa.
Sí, a Miquel l’havien enviat al Règiment Alcàntara de cavalleria on va estar aprenent a ser un bon militar a les órdens del tinent coronel Primo de Rivera. Era bo cuidant els animals i va aprendre valors, disciplina i uns ideals que no eren els seus. La psicologia d’un soldat de quinta és molt diferent a la d’un legionari, i encara més a la d’un regular. El tracte, la instrucció, l’educació moral han de ser molt diferents. No és igual l’essència d’un jove tret obligatòriament de la llar que la d’un aventurer, o que la dels hòmens que busquen fer carrera militar.
El comandant general de Melilla era Manuel Fernández Silvestre, tots el coneixien per Silvestre. S’havia entossudit a avançar cap Alhucema, sotmetent totes les tribus que trobava pel seu camí a base de mà dura i de fer-se respectar. El problema va començar quan es va fer difícil poder abastir d’aigua els blocaos (unes xicotetes fortificacions que anaven deixant). Els rifenys, comandats per un tal Abd el-Krim van atacar les posicions de les tropes i va començar a generar el caos. El Regiment d’Alcàntara va iniciar les seues actuacions per a cobrir la retirada de més de cinc mil soldats després del desastre de la batalla d’Annual. En aquella acció, dels cinc-cents vint-i-quatre soldats de segona que tenia el regiment, quatre-cents tres van resultar morts i cinquanta-tres presoners.
Ja era fosc, el pare, sense haver dinat, va entrar amb el matxo cap al corral que estava a la part de darrere de la casa. En el racó de la llar, sense foc, estaven les quatre germanes. La imatge era impactant, fins i tot el matxo va fer unes passes rares quan les va vore les quatre envoltades a la mare. La mare enmig, Quica a la dreta, Magdalena a l’esquerra, Dolores damunt de Quica i Pepa damunt de Magdalena. Els braços de la mare tractaven de protegir les quatre germanes. Totes tenien els ulls rojos i la cara desencaixada, no havien escudellat ni el dinar.
En la finestra estava el cresol de Quica, ara per a fer llum al seu germà, perquè el seu esperit trobara el mas des d’on estiguera.
Blog de Vicent Satorres Calabuig 