Gerri

Veig la lluna damunt de mi, clara, plena, lluminosa, esplendent. Estarà Meningua mirant-la també? Ai, quines ganes tinc de veure-la, tinc moltes ganes de tornar-los a veure i contar-los tot el que he vist. Porte tres primaveres fora. Què hi haurà passat? Com hauran sigut els hiverns? I els estius? Espere arribar sencer. Mesién no va tornar mai, com tants altres. I no sabem què els va passar. Però ara entenc per què. Des que vaig eixir del poble m’ha passat de tot. Esta nit estarem quasi en la costa, però ja fa quatre dies que naveguem. Els dies en la mar es fan eterns, només veus que cel i aigua. Els barquers són grans experts en el maneig de la vela. Coneixen tots els vents de la mar. Com diuen ells, esta immensa mar és sa mare. No fan altra cosa. Carreguen la barca en un port, la descarreguen en un altre i la tornen a carregar. Porten encàrrecs d’ací cap allà. Han estat sobretot en terres gregues i romanes, però també han anat a parar a terres africanes. Per la nit es guien per les estreles i durant el dia pel sol. Els dies que hi ha núvols no embarquen. Si canvia l’oratge i el cel es cobrix és quan vénen els problemes. En el viatge d’anada vam passar dos dies amb el cel cobert i una boira espessa ens impedia veure-hi res. És per això que vam atracar la barca en un port més al sud. Vaig haver de caminar molts dies cap al nord en busca de la ciutat gran. Tots els viatgers parlen d’una gran ciutat amb edificis molt alts, pedres molt ben treballades i persones expertes a donar forma a metalls, pedres i cristalls. També diuen que hi fan unes teles molt fines. Una ciutat on la gent viu de manera ordenada, on hi ha guerrers que passegen pels carrers en formació, armats i amb el cap cobert per por a les fletxes i a les pedres, alguns a cavall, alguns altres amb carros i uns altres amb quadrigues.

Vaig arribar a Roma molts dies després i em vaig sorprendre, el que em contaven els barquers i els viatgers no tenia res a veure amb el que he vist i he viscut. He passat el temps que va de dos hiverns a una primavera i he aprés moltes coses sobre com treballar la pedra. He vist quines meravelles fan amb els metalls i amb les pedres precioses. No he oblidat mai el meu compromís amb Beles. Sempre que he pogut he preguntat si algú coneixia com era el lleó. Ningú sabia de què els parlava. He veremat estes terres i he llaurat amb relles romanes molt més fàcilment que ho fem amb les nostres. No oblidaré mai les hores que he viscut amb la família de Flàvia, ni les nits que hem passejat junts sota el cel estrellat, com el de hui. Tampoc oblidaré l’agror que em va produir quan Flàvia anava a parir el nostre fruit i no ho va poder fer. Sa mare i les altres comares l’ajudaven a fer força, però el nostre fill no podia traure el cap. Finalment, ella es va esgarrar i el xiquet va nàixer ofegat pel cordó umbilical. Flàvia va passar dos dies sagnant, ni els metges més experts sabien què fer amb ella. He plorat amargament des d’aquell dia sense parar. És per això que he decidit tornar, no volia que em passara com a Mesién i quasi que em passa. Tenia tota una altra vida per davant en aquella vil·la romana on treballàvem de sol a sol, però estàvem protegits pels exèrcits. Ai, si el nostre poble tinguera esta protecció! Necessitem guerrers, Beles sempre ho diu, necessitem hòmens entrenats per a defendre’s i per a lluitar. Els romans no necessiten construir els pobles tan alts. De fet, Roma està situada en la plana, envoltada per cinc turons que la protegixen, però nosaltres hem de fer els pobles en els cims.

És hora de menjar, els barquers tenen un peix preparat que acaben de traure de l’aigua amb una xicoteta llança. Ens alimentem a base de peixos que pesquem i torrem damunt la barca en les brases del foc que fem en un perol, de fruites que cullen ells abans d’embarcar. Molta fruita arriba podrida al final del trajecte, però no la llancem fins que no veiem la costa. També portem vi i aigua per al viatge, a més de les càrregues que és el que els permet tornar a embarcar. Esta vegada portem també molts atifells per a un poble que hi ha molt prop del port on mor el gran riu. Ho hem carregat tot embolicat amb palla i fustes perquè no els passe res amb els sotracs de la barca.

Beles em va enviar perquè trobara l’esperit del lleó i no n’he vist cap, però un esclau egipci a Roma em va explicar que ell n’havia vist alguns i em va contar moltes coses sobre unes altres terres molt més llunyanes que les gregues i a l’altra part de la mar. Quan arribe al poble del riu els contaré tot el que he vist. Allí estaran els pedrapiquers que va contractar Beles i els ensenyaré tot el que he aprés a Roma. Porte algunes ferramentes que he comprat allí. Quan torne al poble, Beles m’estarà esperant i confie que Meningua encara estiga disposada a tindre fills amb mi.

Hem arribat al port i hem descarregat el vi i els atifells. Han cobrat el viatge i els barquers han anat a descansar uns dies per a tornar a carregar la barca i iniciar-ne un altre, esta vegada han d’anar a Grècia, on solen anar més sovint, però els viatges són molt més llargs. Quan he arribat al poble del final del riu, m’han contat tot el que va passar en el meu. Beles ja no m’espera, però va dir que confiava que li portaren l’esperit del lleó a la tomba, així que he buscat els pedrapiquers per a explicar-los tot el que he aprés. Algunes coses ja les sabien, però jo no. Uns altres viatgers els havien explicat com eren les ferramentes que utilitzaven els grecs i els romans. A poc a poc ells n’havien fet unes semblants. Els he venut les meues. Ara calia buscar la pedra, transportar-la i preparar-la per a fer l’escultura. Encara tenia en la meua retina les escultures romanes que havia vist en la ciutat. Cap lleó, però tenia la descripció que aquell esclau egipci em va explicar mirant una vaca asseguda que ell havia vist així, un poc més menut que una vaca, però més gran que una ovella. Un cos àgil com el dels llops, però més gros, quasi com el dels cavalls. Un coll llarg, el cap molt similar al dels gats cervals. Un animal més gran que un home i que atacava altres animals, fins i tot hòmens sense contemplació. De fet, l’egipci em va dir que ell sempre els havia vist reposant i esta imatge és la que els vaig trametre.

He convençut els pedrapiquers amb les meues explicacions. Quan vaig passar de camí a la mar els vaig pagar el que Beles m’havia donat per a ells i ja que tenien la pedra preparada, ara calia donar-li forma i traslladar-la per posar-la en la tomba de Beles. Una vegada l’hagen entregada i col·locada en la tomba, cobraran la part que els falta.

***

Meningua ja tenia dos fills, un xiquet i una xiqueta. Des que va morir son pare, ella i Meres vivien en el poble de la penya plana. Havien passat primer molts dies en aquella cova que havien batejat amb el nom de Gorga. En la part alta del turó on estava la cova havien construït les cases amb pedres de la zona i excavaven clots dins de les cases per a guardar-hi les collites. La roca era molt fàcil de treballar i en alguns llocs ràpidament havien aconseguit sitges de penya perfectes per a conservar el blat, el panís, les olives, les ametles i les nous. Llocs on poder guardar aigua, vi i oli. Cada vegada s’assemblava més aquell assentament als que tenien en l’alt de la serra. Meres treballava amb la resta d’hòmens les terres de la vora del riu, així podien portar aigua i regar quan el cel no els la donava. Des que tenien el poblat en la vall que no havien rebut cap atac, gràcies als déus. La major part dels hòmens havia mort en l’últim atac. Van haver de pujar al poble de la serra a emportar-se els cossos i enterrar-los abans que els depredadors ho feren. Beles el van portar, com ell els havia demanat, on brolla l’aigua, prop de la cova de l’aigua. En aquells paratges passaven molts estius dormint a la serena, caçant i banyant-se en el gran riu. Allí celebraven les festes de l’estiu i de les bones collites.

Meres era un home humil, deia a tot que sí, era dels que no sabia plantar-se quan l’humiliaven. Els altres hòmens que havien baixat aquell estiu amb ells a la penya plana de les tres coves eren també molt senzills i faeners. Només sabien que preparar la terra i caçar conills i llebres amb llaços, fones o fletxes. No hi havia ningú que prenguera decisions importants. Meningua havia conegut el caràcter fort de son pare. Quan necessitava ajuda reunia els vells i els preguntava. De fet, la decisió de baixar al pla va ser de Matús, l’ancià que dirigia totes les reunions del consell de vells, però la proposta havia sigut de Beles. De tant en tant venien els guerrers i acampaven per la zona per a protegir-los dels atacants. La Mariola, de fet, estava cada vegada més plena d’assentaments, però més esparsos. Viurien millor en la plana. Hi havia molta més aigua, el camí de la mar estava més a prop. Si volien pujar al naixement del gran riu ho podien fer. De fet, encara hi pujaven a ofrenar als avantpassats els primers fruits de les collites perquè no patiren fam en la transició d’este món a l’altre.

No era habitual, però Meningua era qui prenia les decisions i decidia quines terres havien de ser treballades i per qui. Tot era d’ella i del seu home, Meres. Quan van baixar els habitants del poble de dalt la serra la que més manava era ella.

Els hòmens dels carros van arribar al poble i van deixar les bèsties en el corral que havien fet vora la porta d’entrada. Allí els tenien preparada palla i fruites molt madures que els donaven als ases i matxos d’aquella rècua que arribaven asclats de tant de camí pedregós i pujades esvaroses.

Els van rebre els xiquets que jugaven acaçant-se els uns als altres. Totes les mirades infantils es van dirigir cap a aquells animals i cap a la càrrega. Estaven esperant el lleó de la tomba de Beles. Quan els vells van sentir la cridadissa dels xiquets que cantaven les cançons d’alegria i benvinguda, van abandonar el rogle de pedres per a anar cap al portal d’entrada. En els carros no es veia res gran. No portaven el lleó. És clar, l’hauran deixat on brolla l’aigua, van pensar els vells.

—Benvinguts! —els va dir Matús alçant la mà dreta plana.

—Per fi hem arribat. Ha sigut un viatge molt pesat —va respondre Gerd, el cap dels carreters.

—Heu portat el lleó? —li va preguntar Matús.

—Sí, l’hem deixat amb Gerri on brolla l’aigua.

Ja estava tot a punt. Gerri s’havia quedat i els esperava per a celebrar els ritus funeraris de Beles, Tresi i de tots els altres hòmens del poblat de dalt la serra que van portar al turó dels enterraments. Els xiquets van córrer cap a les cases a contar que havien arribat els hòmens dels carros i que Gerri estava on brolla l’aigua. Això volia dir que l’expedició es posaria prompte en marxa i passarien uns dies acampats en la cova de l’aigua, pescant, caçant, cantant i jugant. No havia sigut un any de bones collites, però ja feia tres estius que estaven en aquella nova ubicació, ja tenien camps plans i ben llaurats. A poc a poc havien anat preparant les terres més pròximes al riu. Gerri s’havia convertit en un heroi per als més menuts. Els dels carros havien contat moltes vegades com l’havien vist embarcar-se cap a Grècia a buscar l’esperit del lleó.

***

Per fi, hui haurien d’haver arribat els del poble, ací, on brolla l’aigua, a passar uns dies i honrar els nostres morts. Beles i Tresi van ser molt bons amb mi. Em mire l’escultura del lleó i els veig els dos, Tresi i jo sempre estàvem caçant amb les nostres fones. Beles era un gran expert preparant la munició de plom per a quan ens atacaven per a furtar-nos el blat, el vi o l’oli. Nosaltres ens entrenàvem amb els animals i ens havíem convertit en experts llançant pedres o bales de plom amb les fones.

Hui hauria d’haver sigut el dia en què havia de tornar a veure els meus germans; ja tinc ganes d’abraçar Cardó, ja deu ser un bon jove i haurà aprés a treballar les terres. Trobaré a faltar el poble de dalt la serra, però em diuen que el de la plana està molt prop del riu, que l’aigua és molt més fàcil de trafegar i que, fins i tot quan no plou poden regar. Així és millor i més fàcil tindre bones collites. Encara que totes les primaveres no són iguals, ni els estius ni els hiverns. Ara mateix fa una calor molt xafogosa, però comença a ploure. Quan acaben els ritus aniré al poble nou. Els contaré com són les cases que tenen els romans, molt més espaioses que les nostres, com porten l’aigua d’un lloc a un altre amb canalitzacions. Això facilita molt les coses. Els contaré el que vaig viure amb Flàvia, que les romanes porten uns altres tipus de trenes i que no els les tallen per a ofrenar-les a la fertilitat. Que tenen uns altres déus, que també desitgen molt la fertilitat, la pau i que tots volen ser forts davant dels atacs, de les guerres i de les adversitats.

També els contaré la llarga temporada que he passat en el poble del final del riu, a casa d’Alcut, un dels pedrapiquers mentre esculpien el lleó. Allí he conegut Aral, la filla major d’Alcut, amb qui he forjat també una estreta amistat. Els cabells llargs d’Aral em recordaven els de Flàvia i els ulls grans i verdosos els de Meningua.

Malauradament no li podré explicar a Beles tot el que he vist. He tastat vins molt bons, com els espumosos, fets de maneres molt diferents a com els fem nosaltres. Els ceps no són iguals, són més grans i produïxen uns vins clarets fets de raïm blanc només. He vist uns edificis tan alts com algunes de les nostres muntanyes. Els romans tenen teatres i circs on ajunten moltes persones. El nostre poble menut cap tot al voltant d’una foguera, ells en necessiten moltes. Ah! I tenen uns banys per a no anar al riu a banyar-se, com fem nosaltres.

Però esta suor freda, gelada ja no em deixa quasi pensar. Cardó per què no véns? Cada vegada plou més fort, gràcies que conec molt bé esta zona de la cova de l’aigua i sabia que en este aixopluc podria estar a resguard. Sent el soroll de la pluja forta i crec que per això no vindran hui.

Ara recorde les hores que hem passat Tresi i jo corrents per ací, darrere de les llebres i dels conills. Espantant el ramat d’ovelles i cabres del poble quan els portaven a pasturar. Ací hem sigut feliços quan hem aconseguit caçar un peix amb els arcs i les fletxes. Quina sensació més bonica! Després portàvem els peixos on estaven els hòmens majors i els torràvem. Molt prop estan els cossos de Beles i Tresi. Els he portat l’esperit del lleó des del poble del final del riu. Hem tardat molts dies, massa. Hem hagut de fer grans esforços i espentar el carro moltes vegades. Els carreters l’havien reforçat amb troncs grans, molts troncs. I havien afegit més matxos a la rècua. Era una de les càrregues més pesades que havien portat mai.

Veig el rostre de Meningua, veig el rostre de Tresi i el de Beles. I això no pot ser. He estat molts estius fora de casa, lluny d’esta serra. He passat molts dies navegant amb l’objectiu de portar-li a Beles l’esperit del lleó. He passat molt de temps esperant que els pedrapiquers li donaren la forma, però ho he aconseguit. Amb la força d’este esperit Beles i Tresi arribaran a l’eternitat. Quan vindràs Cardó? T’he de contar tantes coses. Ja sé que Meses viu amb Meningua, però continue estimant-la. Quan jugava amb Tresi, moltes vegades, ella també venia amb nosaltres. De xicotets, els tres érem quasi inseparables. Veig el rostre de mon pare passar per davant de mi. Ma mare em mira des de dalt. Em note calent, sent una escalforeta com la que tenia al braç de ma mare quan feia molt de fred. En canvi, em regallen unes gotes de suor pel front. M’ofegue quan vull respirar.

Que m’acompanye l’esperit del lleó!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s