El pouet de Sant Vicent

Conten que el pare Vicent va vindre a Bocairent a predicar l’any 1412. El dominic valencià anava per tots els pobles valencians predicant i els seus sermons es van fer molt famosos. Volia convertir tots els moros al cristianisme.
El dia que va arribar a Bocairent va entrar per darrere la vila. Aquell dia plovia a cànters i la pluja els havia agarrat pel camí que venia d’Ontinyent. Al principi plovia poc, però a mesura que avançaven cada vegada queia més i més aigua. El cel cada vegada estava més negre, de tant en tant un llamp il•luminava el poble. Els trons eren ensordidors.
El pare Vicent sempre anava acompanyat per alguna persona, eixe dia l’acompanyava un dels seus ajudants que prenia notes dels sermons i un xiquet que s’encarregava de les cavalleries. Portaven un rossí i una burreta carregada amb un poc de menjar, roba i altres pertinències personals necessàries en aquella època.
Quan van arribar per la zona dels Corrals van veure el poble de Bocairent tot damunt d’una penya immensa i els hàbits els portaven ja xopats, tan xopats que els dificultava caminar. Per a entrar a la vila hi havia un camí que baixava quasi al riu i un pontarró de fusta per on cabien quasi dos carros eixia a l’altre costat a l’altura d’on està el pouet de Sant Vicent.
El xiquet que l’acompanyava li va dir –pare Vicent, ja no puc més, tinc la roba tan xopada que el cos se’m gela. Amb l’aigua que queia no havien vist a ningú pel camí i pel poble tampoc es veia ni una ànima. Quan van travessar el pontarró van veure que hi havia una penya que feia com un abric. El pare Vicent els va dir –xiquets, posem-nos baix d’eixa penya i resguardem-nos d’esta pluja.
Allí baix, una vegada a cobert, van poder canviar-se la roba amb la que portaven en un bagul en la burra i el dominic va escórrer l’hàbit en un raconet. Quan va amainar i amb la roba neta van pujar al poble on el batle i dos beneficiats els van aposentar en una bona casa prop de l’església on no els va faltar de res.
El diumenge van acudir a la plaça de la Vila tots els moros de les alqueries i tots els cristians del poble i dels voltants. El pare estava tan content de l’acollida dels bocairentins que quan va acabar el sermó va dir –Ditxós aquell que tinga una motladeta a Bocairent que no morirà de mal temps.
Diuen que aquella fonteta no s’ha secat mai i atribuïxen a l’aigua propietats curatives i miraculoses. De fet, a mi, quan era molt xicotet recorde que se’m feien uns tels en els ulls i ho veia tot borrós. Ma mare va anar al pouet i amb l’aigua del naixement em va curar els ulls. Això va creure ella sempre.