Pau a mort, amics!

Odi a mort, amics. Això és el que vull sentir? No! Una altra vegada sentim impotència. La impotència solitària de la indefensió. Sabem que tots a una podem, ho sabem. Per què no ho fem servir? Perquè tots no volem el mateix. És l’hora d’abandonar els EGO. És l’hora d’eixir tots junts i dir: NO! Amb lletres que criden ben fort, amb crits que apaguen les mentires. És hora d’abandonar les subtileses i focalitzar les forces en un punt, en un crit. Abandonem les lluites individuals i les col·lectives per a emprendre amb una forta embranzida el futur. Agost del 2017, dia 17. I ara què? Quin serà el pròxim? No ho sé, però ells canvien la història. De tants futurs possibles que teníem ens van marcant el que volen. I nosaltres? Per què no ens marquem el que volem? Tots a una, sí. És el moment de començar de nou, d’estar alerta, de deixar en mans dels que saben què és el que cal fer. Però que ho facen bé. És hora de canviar el món amb la música de les paraules. L’amor i l’estima pels altres, l’amor i l’estima per la vida, per la felicitat que busquem i que només trobem en certs moments. Ho torne a dir: què ens espera? Més incertesa? Més rancor, més odi, més divisions entre nosaltres. Fem cas dels nostres sentiments de pau, de benvolença. Fem cas de les nostres necessitats de compartir. Al cap i a la fi el que tenim no és res. Un segon, un camió, una furgoneta, una arma, un mal pensament… Evitem-los, que no siguen possibles. Que no càpien ni en els llocs més recòndits dels nostres cervells. Els nostres possibles futurs són nostres, han de ser els nostres. Desitgem tots el mateix: pau, fraternitat, comprensió, respecte, felicitat. Desitgem un món millor, ja! No serà fàcil, però cadascú hem de posar el nostre gra, la nostra aportació. Pau a mort, amics! Fins al desesper!