Redolant, redolant

Aquell dia, el tio Costres em va contar un succeït de quan ell era un jove d’uns vint-i-tants anys. Segons va saber pels hòmens de la fàbrica on treballava, al poble durant uns quants anys les dones tenien un acord amb el retor, mossén Pere, per a confessar els pecats amorosos.

A mossén Pere no li va fer gens de gràcia el primer any que va arribar a aquell poble que en les confessions dels dies previs a la celebració de la Setmana Santa i de la Pasqua de Resurrecció moltes de les dones li confessaren els seus pecats amorosos extramatrimonials fil per randa.

Això no pot ser —pensava per a si mateix— he de dir a estes dones, primer, que això no està bé, i després, que no em poden contar amb tots els ets i els uts les relacions sexuals, i menys amb eixes paraules tan bastes com follar que em va dir la tia Maria, mamar el piu que em va dir la seua neboda o fer-li la mà que havia dit la cunyada de la primera. No pot ser, els he d’explicar com m’ho han de dir perquè jo ho entenga, les puga absoldre dels  pecats i elles es queden ben satisfetes.

Mossén Pere era d’aquells hòmens que estava convençut que dels pecats del piu fins i tot Déu se’n riu. Ara bé, tot està bé i les seues conviccions religioses eren tan fortes que no podia permetre que aquelles dones visqueren tan abocades al sexe i a les relacions sexuals extramaritals tan alegrement.

El dia del patró del poble totes les dones s’ajuntaven després de la missa major per a fer-se un xocolate en el bar de la plaça del poble. ¡Quin sermó més bonic havia fet eixe dia! Totes les dones estaven molt contentes. En el bar havien posat moltes taules llargues amb tapets de tela blanca, tovalloles blanques, molt de pa torrat i ensaïmades per damunt les taules, unes finíssimes quíqueres blanques, culleretes i platets a joc amb les tasses. Mossén Pere mirava el xicon del bar, el xicon el mirava de reüll vergonyosament, en un dels grups de xicones jóvens n’hi havia més d’una que mirava aquell jove amb la camisa blanca encara immaculada. El xicon no parava de traure perols fumejants d’aquell líquid espés d’on les dones s’omplien les tasses. El bar pareixia eixe dia el mercat dels dissabtes a l’hora en què la majoria de les dones del poble acudien a fer la compra més important de la setmana. Allò era pitjor que un galliner i quasi impossible intercalar entre totes aquelles frases de paraules agudes i pujades de to qualsevol altra conversa.

Mossén Pere i el xicon sabien que eren els únics hòmens d’aquella zona del bar mig reservada. En la barra, uns quants hòmens prenien cafés i alguna copeta. En les taules de les finestres, n’hi havia alguns altres, els uns esmorzant, els altres llegint el periòdic amb una tassa de café, copa de conyac i puro.

—Xiques —va dir el retor– després de fer sonar amb la cullereta el got d’aigua que li havien portat per a després del xocolate— xiques, hui que esteu ací quasi totes les dones del poble, he de dir-vos que és un dia molt important per a mi i estic molt orgullós de totes vosaltres. Sou molt bones cristianes i molt devotes. Persevereu així. El nostre senyor Jesucrist vos guiarà sempre pel bon camí. Encara que hi ha algunes cosetes que haurem de corregir.

Se’l notava eufòric entre tanta dona. Estava molt content d’aquell sermó sobre les llavors que cauen en terres fèrtils i les que no. Les més pròximes a ell es van quedar intrigades d’aquelles paraules. ¿A què venien ara? Es miraven als ulls com si en la nineta pogueren descobrir què volia dir que estava molt orgullós d’elles ¿Què havien de corregir? La resta van seguir amb les seues converses alegres, fent broma, sobretot de les coses que els passaven amb els hòmens a casa. Bé, amb els hòmens i amb els altres hòmens que no eren els seus.

La dona de l’alcalde, Felisa, era una de les que sempre es posava prop del retor. El tapet i les tovalloles havien perdut la blancor impol·luta i estaven plens de taques marrons de xocolate. La camisa del xicon també. Va ser aleshores quan mossén Pere va escoltar el grupet de dones de la dreta contant-se entre elles com havia ocorregut allò entre una d’elles i el fill del fuster que havia anat a arreglar-li la finestra.

—¡Ai, xiques! ¡Calleu! Jo no sé què va passar, però redolant, redolant, quan el xicon de Toni el fuster va baixar de l’escala vam acabar espatlant-nos en el llit.

Totes les altres van començar a riure. Mossén Pere tenia molt bona orella i també ho havia sentit bé. Va pensar que aquell eufemisme era el que necessitava, ja sé què faré, els diré a totes que quan vinguen a confessar-se no em diguen eixes paraulotes ni siguen tan clares explicant-me què han fet. Que em diguen que redolant, redolant els ha passat això o allò i que s’han espatlat. Així ja en tindré prou i els podré donar l’absolució. He de recordar ací que aquell poble, assentat dalt d’un turó, era costerut per tots els costats.

I així va ser com va anar introduint en els sermons dominicals aquella frase de redolant, redolant… Unes vegades per a explicar als seus feligresos que allò no estava ben vist pel Nostre Senyor, unes altres vegades perquè totes les feligreses saberen que ell coneixia amb detall, per les confessions, tot el que succeïa en el poble entre els uns i les altres. Tot el poble sabia què volia dir redolant, redolant…

Però mossén Pere se’n va haver d’anar un dia. L’arquebisbat havia decidit donar-li una parròquia més important que la d’aquell poblet de muntanya allunyat dels grans nuclis urbans. Des de l’arquebisbat van enviar un jove retor, mig apardalat, que només havia estat en dos parròquies. Tenia molt poca experiència quan el van enviar a aquell poblet.

Havia fet l’entrada un diumenge en missa major, com Déu mana, l’església estava plena de gom a gom. Havien posat cadires plegables per tots els laterals. Se’l veia orgullós i devanit en el seu primer dia. Quan va acabar la missa va conéixer la majoria de les dones del poble, totes volien besar la mà del nou retor, un home tan jove, tan ben plantat. Això sí, un poc atabalat per tants afalacs femenins. Tot molt bé fins ara.

Ja no s’estilava dir als retors mossén i ell era simplement Josep, era jove i no calia donar-li cap tractament. Això sí, no deixava de ser el senyor retor en les confessions. La primera dona que es va confessar amb ell li va dir:

—Senyor retor, m’acuse que el dimecres redolant, redolant el xicon de la botiga i jo ens vam espatlar.

Després va estar contant-li altres pecats que havia fet, que si amb la veïna, que si amb la cosina, que si havia dit açò o allò altre. Josep, el retor, no va entendre res d’aquell redolant, redolant…

A continuació es va confessar Felisa, la dona de l’alcalde, entre tots els pecats que havia fet també havia redolat i s’havia espatlat amb el xicon de no sé qui, després van vindre moltes més feligreses. Totes no, però moltes d’elles també s’havien espatlat redolant, redolant amb un o altre. A totes les dones els havia donat l’absolució i com que no entenia aquell pecat, les penitències que els posava eren molt lleugeres. Va ser el comentari de totes les dones i xiques del poble. ¡Que bon xicot era aquell Josep! No els posava penitències tan fortes com les de mossén Pere. Amb tres avemaries ja en tenien prou.

Josep tenia aquell dia una reunió amb els regidors de l’ajuntament i amb l’alcalde. Quan van acabar la reunió no s’ho va poder aguantar. Ja feia alguns mesos que estava al poble i sempre hi havia més d’un dissabte que alguna veïna s’havia espatlat redolant, redolant. Clar, com que el poble era tan costerut, segurament s’esvaraven i queien fent-se mal. ¿Per què li ho contaven a ell i no a l’alcalde? Eixa pregunta no parava de rebotar-li entre pensament i pensament. Hui era el dia, li ho diria a l’alcalde i així que feren alguna cosa, que posaren baranes o agafadors per a les mans en aquells carrers tan costeruts. Josep era un home molt observador i s’havia fixat en això.

—Mire, senyor alcalde, una cosa li volia dir. Crec que el poble necessita que posen baranes i agafadors en els carrers perquè moltes de les dones s’espatlen redolant. No sé perquè m’ho diuen a mi en secret de confessió, perquè a qui li ho haurien de dir és a vostés, als regidors de l’ajuntament.

En aquell moment, l’alcalde i els regidors van esclatar a riure amb fortes carcallades. Josep es va posar roig com una tomaca. ¿Què hauria dit ell que fóra tan graciós?

—No sé per què es riu tant, senyor alcalde, la seua dona i la seua filla són de les que més s’han espatlat redolant, redolant…

En aquell moment es va fer un silenci sepulcral. I no calen més eufemismes perquè m’entengueu. El tio Costres em va dir que se n’anava a fer de ventre, que pensar en el xocolate li havia remogut els budells.

© Vicent Satorres Calabuig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s